LA GALERIA
Sunyer: punt final
No me’n sé estar, de dedicar la galeria al meu mestre i amic Salvador Sunyer tot i que, uns i altres, amb motiu del seu decés, ja n’hem dit moltes coses. Però m’agradaria remarcar encara el caràcter especial de les seves exèquies, que van ser un darrer exemple de senzillesa. Va ser un comiat càlid, entranyable, en el qual la família va saber acomboiar el patriarca amb afecte, música i cants, interpretats per fills i nets, i amb la lectura de tres poemes de diversos moments de la vida d’en Salvador. Segur que molta gent hauria volgut dir coses, però amb aquesta reducció a la intimitat –malgrat la multitudinària presència d’autoritats i gent de tota mena dispersos pel temple– ningú no va poder capitalitzar la figura d’aquest saltenc il·lustre. L’estelada, sobre el taüt, definia una vida. I al rector de Sant Cugat cal posar-li un deu per l’elegància, el contingut del discurs i la unció amb què va homenatjar el seu parroquià. Malgrat aquest desig d’intimitat, vaig pensar que la família no tindria res en contra si el meu comiat a en Salvador s’allargava fins al cementiri. I hi vaig anar, junt amb alguna altra persona. Com que la família tenia feina a anar saludant els que van assistir al funeral i, d’altra banda, per evitar escenes desagradables, havia suggerit a la funerària que s’avancés amb el fèretre i el col·loqués ja a la sepultura, a punt de tancar, vaig passar una bona estona fent de guardià d’en Salvador i recordant els seus acudits de les classes de català per a mestres. –Nois, un rato s’ha de dir una estona. El rato és l’home de la rata. I encara: –Si em dieu tinc que anar-hi, ja el podeu fer cantar, el canari. Quan va arribar la família van formar un cercle al voltant del nínxol d’en Salvador i, amb total enteresa, van pregar i van cantar. La Carme, la vídua, va dirigir les pregàries, centrades en el Parenostre; una de les netes va fer un solo preciós mentre la resta de familiars hi posava una mena de música de fons. Quan li vaig dir que ho havia fet molt bé, em va contestar: –És que volia que l’avi estigués content! Després, tots vam cantar el Virolai i, per acabar, Els Segadors. Això que vam cantar tots és un dir. Quan intento cantar-lo a l’església de Lloret, en esmentar “la terra catalana” ja sempre se’m fa un nus a la gola. Allà se m’hi va fer doblement. La imatge d’aquell adeu sentit va ser sublim. –Joan –va dir-me la vídua–, en Salvador ha estat molt content. Ho sento dins meu. M’ho està dient. Realment, ho havia d’estar. Si un enterrament pot engendrar poesia, el d’en Sunyer excel·lia en aquest sentit.