Cordó umbilical

Hi ha llibres sobre la pèrdua d’un parent que no valen un ral; melodrames escrits que sols busquen activar el lacrimal del lector o manipular-li la morbositat sense fer servir cap mena de garbell. Quan la desaparició és la d’un infant, la cosa es complica. Com a crítica literària, us destacaré tres títols i mig que saben literaturitzar el tema de la pèrdua d’un fill exprimint l’autobiografia, passant-la pel sedàs de l’art. Renunciant al sentimentalisme fàcil, hi ha el meu Unes ales cap a on (Acontravent, 2011). Allà vaig desaprendre tot el que creia saber, va morir la meva vanitat i vaig poder començar a escriure de veritat des de la veritat. Ho vaig fer en radical primera persona, sí, però el protagonista és el dolor de perdre un fill de només tres dies de vida. El segon és el debut literari de Bàrbara Julbe, On em portin els ametllers (Gregal, 2017), en què la periodista narra l’experiència de perdre el seu fill als cinc mesos de gestació. Ens obre el cor i el resultat és la sensació màxima d’amor i dolor. El tercer és El nedador del mar secret (Navona, 2017) de William Kotzwinkle, amb la genial traducció de Yannick Garcia, un petit volum que parla dels temes més grans: el naixement i la mort. Després de dir adeu al seu primer fill, l’autor es tanca a casa i escriu el llibre d’una tirada. La sensació de buit que impregna el text implica fer dir a les paraules el que el cor i l’òptica d’un pare no poden percebre. I, per acabar, com que us proposava tres llibres i mig, aquest mig és el capítol 32 de Rayuela del gran Cortázar, en què la Maga escriu una carta a Rocamadour, el seu bebè, que acaba de morir després d’una greu malaltia: “M’agrada dir el teu nom i escriure’l.”