Linde i la productivitat

Qui es fiaria d’una farmacèutica que recomana l’analgèsic que ella no s’aplicaria mai? Qui es fiaria d’un agent de la guàrdia urbana que surt al carrer a criticar la poda d’arbres mentre els semàfors no funcionen i els conductors negligents causen accidents a cada cantonada? La farmacèutica i el guàrdia urbà són metàfores per parlar del funcionari Luis María Linde, governador del Banc d’Espanya. A la comissió d’economia del Congrés, on dimarts va presentar l’informe anual del 2016 del Banc d’Espanya, Linde va alertar: “La vinculació dels augments salarials a nivell d’empresa amb l’evolució de la productivitat segueix sent molt reduïda.” Ras i curt, perquè Linde té sort que els professors de llengua són més indulgents amb ell del que ell ho és amb el salari de tots: l’empleat cobra massa si es mira en funció de la productivitat. No és una obsessió nova en un inquilí del Banc d’Espanya: el predecessor –socialista?– Fernández Ordóñez va dedicar tants esforços a la croada contra els salaris que no va tenir ni temps de llegir un correu electrònic en què l’inspector José Antonio Casaus l’advertia que Bankia era una ficció comptable en la seva sortida a la borsa. El que sobta de Linde és que, exorcitzada l’obsessió contra els sous excessius, es va aturar aquí, quan el seu cas podria ser un exemple social. Perquè el Banc d’Espanya acaba de calcular que 60.600 milions del rescat bancari que van pagar tots els contribuents –sí, sí, els mateixos que cobren un sou per sobre de les seves possibilitats– ja no seran recuperats. Com s’adequa Linde a la productivitat tenint en compte que s’han esfumat 60.600 milions al pati que ell vigilava? Doncs el 2016 en què es va plasmar el desfalc Linde es va embutxacar 184.000 euros, un 1,5% més que el 2015, en què ja es forjava el desfalc. Ahir, al tancament d’aquesta edició, fonts del Banc d’Espanya no aconseguien reprimir el riure quan se’ls preguntava per una eventual rebaixa del salari d’aquest gran guardià de la productivitat aliena.