Les estrelles també dinen

«On i què mengen per dinar el dia de Nadal els xefs de cuina dels restaurants distingits amb estrelles Michelin?» Diàriament ho fan de dotze a una de migdia amb el personal. Si són els propietaris, en un lloc en taula a part, amb l'esposa i caps compartint menú. Res a veure amb la carta. Els plats són tradicionals, abundants, saborosos i senzills. El dinar té contingut social: es parla amb liberalitat, llimant problemes. Una immigrant, envanida, telefona a l'Equador: «Mamita! Cada día como con el dueño!» La mamita no ho entén i s'imagina el pitjor, és clar. «¡Mi niña, pobrecita!», pensa.

Dels gironins i barcelonins fronterers consultats, la resposta ha estat unànime: per Nadal dinen i conviuen en família. Ho aprofiten per mantenir vius els vincles, castigats per les servituds. La popularitat fa pagar penyora! Viatges i compromisos els porten a una vida de mòbil i agenda saturada, en què la família passa a segon terme. La restauració sols és possible amb gran vocació. Amb el sopar de la vigília hi ha variants: uns tenen obert i treballen, altres sopen en família i alguns amb amics. La tradició importada de la Nochebuena ha arrelat. Però si hi ha sopar, on sigui, s'arremanguen i cuinen. El dia de Nadal fan vaga de fogons. La mare o l'esposa pregunten dies abans: «Què farem per al dinar de Nadal?» Ells diuen: «Qualsevol cosa! Una sopa de galets i un rostit. Portaré brou, una capsa d'escamarlans i tres pollastres. Per postres, torrons», diuen. Sembla que l'escolten, però sols ho sembla. La vigília de Nadal s'allarga i es posen tard al llit disposats a dormir fins a migdia. Ho tenen tot fet! Ni cuina, ni fogons, ni res! «Ja ens ho farem nosaltres!», fan les dones. «I ara! Què es pensa aquest?»

Segueix un cas de «res de fogons!». A les vuit el desperten. «Vine a la cuina un moment», diu la xef. «Ahir vaig començar a rostir el pollastre i preparar els escamarlans. Ho acabo ara i ho deixo reposar o espero fer-ho just per posar-ho a taula? Al forn o al fogó? Hi afegeixo oli o bé aigua o brou? Està bé de sal?», pregunta. Ell veu, olora, tasta, alliçona i es disposa a retornar al llit. «Perquè els galets quedin al dente com es fa?», pregunta. «Al dente és propi per als plats de pasta», els diu. «Esmorza: he fet xocolata!», li fa. Ell té gana: ahir no va poder sopar. Ella segueix: «Abans de la sopa poso un preludi de marisc: ‘vieira embolcallada en confit de ceba, amb cloïsses del Grove (6/8), gambes de Palamós (2) i tres didals de salsa: maonesa de casa, romesco i vinagreta.' Les salses ‘fem-les' ara i el marisc –ho sé– l'últim moment. Fes un plat de mostra», diu ella. «Per postres ‘assortiment de xocolates (6) en llit de crema de menta, centrant rodó de pa de pessic amb vainilla de Madagascar i pis de confitura de taronja amargant, rematat amb sanefa de xocolata negra i nevat nadalenc de sucre glacé'. Ho tinc clar. Agrairia, però, un cop de mà per a la realització», li diu.

Vora les dues, els que arriben per dinar resten sorpresos en guaitar a la cuina: en el recinte, avui més semblant al magatzem d'un museu d'història natural, una dona amb davantal i casquet de dutxa al cap, i un subjecte despentinat, amb pijama, sabatilles i batí, amb cara, mans i vestimenta plens de farina, sucre glacé i restes de salses i xocolata lluiten en tots els fronts: planxa, fogons, forn i obrador. Ella riallera i ell amb mirada sinistra.

A mitja tarda s'adorm en un sofà. Amb el mòbil a la mà ella el desperta i diu: «És per a tu.» «Avui has dormit com un rei, t'han fet el dinar i ara pair i dormir. Quina vida!», fa un amic. El cos li demana deixar anar una allau de paraulotes, tot i que sols diu: «Des de les vuit i just acabo de plegar, collons!» L'amic: «No vas jurar que per Nadal res de fogons?».