Que hi ha algú?

El juny del 2011 l’assemblea dels indignats de Barcelona no va reconèixer el dret a l’autodeterminació de Catalunya. A El Periódico de l’11 de juny passat, en un article ja industrial, Jordi Évole començava escampant ungüent (“el movimiento independentista fue una revolución ciudadana allà por el 2012”), per, alehop, sense llei de transició argumental, acabar acarnissant-se contra el moviment independentista actual (¿potser perquè ja és més matèric que el del 2012?, pregunto jo). A El País del 12 de juny passat, amb alta metaliteratura, Enrique Vila Matas drenava un deliciós microassaig sobre el tedi. Tot un seguit de referències facetades sobre la paràlisi del moviment servien perquè l’escriptor col·loqués el seu gènere associant el tedi amb, és clar... el procés. (Ai, dic jo, quins temps, aquells, els del preprocés, en què Espanya vivia adelitada en una riquesa política comparable a l’Atenes de Pèricles i en una frenesia tan entretinguda com les conxorxes de la Roma antiga!) El 13 de juny passat, després de fer dir a Guardiola que “Qatar es un país con todas las libertades del mundo”, el Gran Wyoming acabava presentant l’extècnic del Barça com un individu embogit.

Des que es va anunciar la data i la pregunta del referèndum, s’han diagnosticat moltes crisis nervioses. A curt termini, paral·lel a la repressió, cal preveure que apareixeran sectors que tenen moltes ganes de guanyar el referèndum que no volen convocar. L’argument despòtic il·lustrat serà aquest: “Convoquem el referèndum per acabar tot aquest marrón, àlies tedi, àlies bogeria, àlies cop d’estat”. És el mateix llenguatge de sempre: en la seva tradició política, fins i tot la via política suposa la voluntat de negar la via política.