El sabor de la venjança

Algú s’imagina on haurien anat a parar Pedro Sánchez i els seus si hagués guanyat Susana Díaz? A hores d’ara, no només no en quedaria ni rastre als òrgans del partit, sinó que no trobarien país prou remot per demanar asil. El secretari general no ha integrat els espais de decisió del PSOE als que van avalar l’andalusa. Fins aquí, tot plegat té certa lògica. Al cap i a la fi, l’equip que se li va imposar el 2014 el va acabar fent fora de males maneres. I ara vol blindar-se tant en la direcció com en el comitè federal perquè això no torni a passar. Mai un líder socialista havia tingut tant poder per fer i desfer sense que ningú pogués impedir-ho. I les cares llargues d’alguns dels dirigents que van passar pel congrés reflectien la impotència que senten. Sánchez afirma que des que va reviscolar ha canviat; que és un altre. En els darrers anys, alguns barons s’havien queixat que, en part, la trencadissa interna es va produir per la dificultat de relacionar-se amb ell. I no sembla que hagi de ser diferent. Ximo Puig és una de les moltes proves que es veuran en un futur. Fins ara, on es governava, Ferraz gairebé sempre donava suport al líder territorial per reforçar-lo, però ara s’ha encoratjat l’alcalde de Burjassot, Rafael García, perquè planti batalla pel lideratge del PSPV. El xoc estatal ha reobert velles ferides en una federació històricament molt dividida. I en el dia d’avui l’esperit de revenja és més fort que la possibilitat d’afeblir el govern de la Generalitat.