Els aplecs sardanistes

Érem a principis dels anys cinquanta quan, amb dues maletes, vaig aterrar a Girona. Una era la de l’equipatge d’un promotor de vendes professional, al qual el concessionari per a Catalunya d’una multinacional de refrescs americana va enviar amb la missió d’organitzar l’estructura comercial i d’introduir-lo en més o menys un any. L’altra maleta, més petita, era la de les il·lusions. El món sardanista, per al qual va treballar des dels 14 anys, m’havia desterrat de Tarragona. Diré pel que vaig ser castigat durament. Els diumenges a la tarda, amb dos ximples més, anàvem pels pobles a ensenyar a ballar sardanes. Amb una gramola portàtil i discs, en un remolc de bicicleta, ens plantàvem a les places dels pobles i donàvem lliçons. A la tornada amb allò que “a l’agost a les set ja és fosc”, il·luminàvem l’indret amb la crema del yugo y las flechas de fusta, de l’entrada del poble. Era maco! Els dos col·legues van agafar por i em vaig quedar sol. La Guàrdia Civil va anar tancant el cercle i em van enxampar. A Tarragona, al local ocupat per la FET y de las JONS, després de propinar-me diverses pallisses amb vits de bou, eina totalment prohibida, i, per rematar-ho –mai millor dit–, amb un embut a la boca i quatre aguantant-me, em van refrescar amb un litre d’oli de ricí. Sense sentits, em van posar a dalt del tren en direcció a Barcelona. Es van acomiadar amb un: “No creo que vivas, jodido, pero si vives no vuelvas jamás a Tarragona, rojo cabrón”, van dir. Un metge que viatjava amb el tren em va recuperar i, en arribar a l’estació, va trucar per telèfon a uns oncles que em van recollir.

A Barcelona vaig ser sempre espectador. Entre el treball, estudis superiors per lliure i una xicota a Tarragona, no em quedava temps. A Girona, en canvi, vaig cercar els promotors i em vaig embolicar, com sempre. Dues vegades vaig ser detingut per pancartes penjades, a la plaça del Marquès de Camps i a la rambla de Girona, anunciant l’Aplec de Girona en català i una audició de sardanes amb la Principal de la Bisbal. A Barcelona no hi havia manera que autoritzessin l’aplec. Tocat per tots costats, el capità general va accedir, però a fora del casc de la ciutat. Un núvol de Guàrdia Civil de paisà va seguir des del matí les incidències. A migdia, en fer el comunicat, a Capitania van restar sorpresos: ni una sola incidència. “¿Qué hacen, pues?”, va preguntar el capità general. “Bailan, ríen, escuchan, comentan y así pasan el dia”, li van dir. “Tengo que verlo”, va dir. De paisà, ell, els oficials i l’escolta es van presentar a l’aplec. Tots respiraven alegria, però en aquell el món sardanista català se sobreeixia. En acomiadar-se en arribar a capitania, un li va preguntar: “¿Qué le ha parecido, mi general?”, i ell li va contestar: “¡Extraordinario! ¡Veinte mil catalanes divirtiéndose y ni un solo borracho!” Més enllà de l’Ebre, no entenen com una dansa tradicional pugui motivar el poble sense l’ajuda del vi i d’altres. És el cor el que dansa!