Diguem no!

El passat diumenge 28 de maig, Raimon s’acomiadava com a cantant al Palau de la Música, després de més de cinquanta anys com a professional. El cantant de Xàtiva, establert a Barcelona, ens va delectar amb un recull de les seves cançons on no hi van faltar les més emblemàtiques i reivindicatives, que més defineixen el seu perfil de cantautor compromès, aquelles que el públic que abarrotava el Palau va corejar entusiàsticament, entre elles, el Diguem no.

La lletra d’aquella primerenca cançó segueix sent d’actualitat tot i que moltes de les generacions properes a Raimon, i també els molt més joves, hi afegiríem un reguitzell de motius per cridar ben fort aquell seu crit de desacord. Conseqüentment, podríem dir i diem NO a la fòbia endèmica que ens tenen els governants espanyols, pel fet diferencial lingüístic. No a la sistemàtica persecució de la cultura catalana a Catalunya, País Valencià i Balears. No a les brutals desigualtats financeres, excusant-se amb una hipòcrita solidaritat. No al seu concepte neofranquista de la democràcia i a la incapacitat de diàleg i de pactes. No a l’encara vigent mentalitat castellana de considerar Catalunya un dret de conquesta. No al tracte despòtic que hem rebut dels governs espanyols i en particular del de Rajoy. No al seu neoliberalisme que afavoreix els grans empresaris en perjudici dels treballadors. No als ingressos desorbitats de molts polítics per raó d’ocupar diversos càrrecs. No a la discriminació i espoli que reben del govern Rajoy tots els pensionistes. No a la gestió de la crisi que ha perjudicat pensionistes, treballadors i petits empresaris.

Per totes aquestes raons i moltíssimes d’altres, diem NO a seguir formant part d’aquesta Espanya que mai no ens ha reconegut com una nació diferenciada del poble espanyol. Una Espanya castellana, on l’establishment oligàrquic dels diferents governs del PSOE i PP no han fet res més que maltractar-nos, insultar-nos i espoliar-nos. Estem farts de les seves amenaces, de la seva pírrica cultura democràtica, així com del seu orgull, de la seva insultant prepotència i menyspreu vers els que, per a ells, som els seus vassalls (?) que els hem de servir per raó d’aquella fatídica derrota del 1714 davant les tropes de Felip V, juntament amb la que ens ocasionà el colpista Franco el 1939, enderrocant la II República, i a catalans i bascos, sotmet-nos als dictats de Madrid. A la vida, però, tot té un límit. Com que ja no estem al 1714 ni al 1939, tot i que la mentalitat castellana-espanyola segueixi sent la mateixa, ara ja no ens poden sotmetre com voldrien, ni bombardejar-nos i aniquilar-nos a totes i a tots els catalans. Per això, ara cal votar SÍ al referèndum de l’1d’octubre...