Nemea

“El destí em reclama, i torna la més fina artèria d’aquest cos tan dura com les fibres del lleó de Nemea.” La frase és de Hamlet, del Shakespeare traduït per Joan Sellent, editat als Quaderns Crema, i pelar el lleó és un dels dotze treballs d’Hèracles. Ho és en el doble sentit de l’expressió. Matar-lo escanyant-lo, perquè no feien efecte ni espasa ni fletxes ni garrot. I a més pelar-lo per fer-se una capa amb aquesta pell tan gruixuda que no travessaven les armes. L’heroi li va dur el cos del lleó al rei Eristeu a Micenes, i el monarca es va espantar tant que va manar els ferrers que li fessin un envàs de bronze per amagar-se sota terra. Hidra, senglar, el gos Cerber, les pomes d’or d’Hespèrides, i vés sumant fins a dotze. Una feinada.

A Hamlet se li apareixia l’espectre del seu pare, i a mi per poc que no se m’apareix el de Carmen Rico Godoy que va fer aquell article d’infausta memòria. Si fos viva escriuria prusés. Allò de “hay que pessats s’han pusat els catalans” que em ve a la memòria. Tant de revival dels 40 anys del 77 fan que s’amunteguin commemoracions. Eleccions. O ja sigui el retorn del president Tarradellas, ja sigui el congrés de cultura catalana, o la mort de Pallach. Que si fos viu com canten Mishima al seu darrer disc vés a saber què pensaria d’on són ara els seus.

La força d’Hèracles necessària aquests dies en que la Guàrdia Civil ha agafat cos i ens ha recordat que no està desvagada a Catalunya, que s’interessen també pels catalans i els pregunten quina una en porten de cap. Que vagin al TNC aquest dimarts i ho sabran. Avui comença el primer Grec de Cesc Casadesús, i ja estem tots en dansa. Hi haurà tragèdia, Troianes: Calígula, Mouawad i una pila de propostes que et farien espectador diari. Però quan s’alci el teló el dia 4, el que sentirem ens farà actuar a tots, esperem que sense espectres que vulguin marcar el destí.