A la tres
Tan influents no devien ser
Ara que és temps de manifestos i més manifestos, crida l’atenció aquest que han fet un centenar de personalitats catalanes (que en realitat deuen ser moltes més, si hi comptéssim totes aquelles que pensen el mateix però que no s’atreveixen a signar-lo, no fos cas que el seu nom sortís als diaris) que demanen al govern de JxSí que suspengui el referèndum unilateral d’independència. És ben curiós, aquest manifest. Ve a ser una mena de crit d’impotència. Confiats que això no aniria enlloc (perquè la majoria dels signants eren dels que es pensaven que això no aniria enlloc), ara resulta que sí, que el govern ha tirat pel dret i ha anunciat el referèndum per l’1 d’octubre. Ja és ben trist, vist des del seu punt de vista, que tanta influència junta finalment no pugui acabar en res més que en un manifest d’aquestes característiques. Si finalment Duran i Lleida, Hereu, Tapia i tot aquest reguitzell de juristes, catedràtics, empresaris, expolítics, periodistes i personalitats diverses, tot el que han acabat fent és un manifest filtrat a El Periódico (era fàcil) demanant a JxSí que suspengui el referèndum, no s’enganyin, això és la prova més clara que han estat incapaços de fer entendre a Rajoy, al PP, al PSOE, a la Corona i a qui sigui que calia una solució. La crida desesperada a aturar el referèndum és directament proporcional al reconeixement del seu fracàs estrepitós, de la no-arribada de l’anunciada tercera via que ells pregonaven a tort i a dret. Potser per això destinen un 90% del manifest a voler aturar el referèndum i ja només un 10% –i potser ni això– a convèncer el govern espanyol que cal negociar. Això ha de ser, des del seu punt de vista, molt desesperant. Perquè durant molt de temps, molts dels signants d’aquest manifest ens havien fet creure, Duran i Lleida el primer, que sí, que tenien una gran capacitat d’influència a Espanya. Que movien els fils i que allò que Catalunya havia anat aconseguint de mica en mica passava per ells, que estaven ben connectats. Si era així, ara ja no ho és. No se n’han sortit, i d’aquí aquest manifest lacònic i estrany. No se’n surten. No només no se n’han sortit, de la tercera via, sinó que saben que no se’n sortiran. Tan influents, doncs, no devien ser...