De set en set
Final de trajecte
Ens van dir que seria ràpid i fàcil, i que tot el procés consistiria a anar de llei a llei. La història ens hauria d’haver advertit que la ruptura d’un estat no es pot assolir sense superar moltes resistències, però els administradors del conflicte semblen trobar inspiració més aviat en els llibres d’autoajuda, que es basen en la màxima que voler és poder. Per això han sostingut i sostenen encara que l’Estat no podria fer res contra la voluntat clarament manifestada d’una majoria de catalans; però sí que pot, i més quan aquesta majoria voreja només la meitat de la població. I pot, també, perquè no necessita jugar net. En el concert de les nacions no es valora qui té la democràcia més neta, endreçada i transparent sinó qui resisteix més bé els embats de la fortuna. D’altra banda, és impossible anar de llei a llei, perquè qualsevol estat sempre considerarà il·legal la vulneració de la seva legalitat, i perquè la secessió, si beneficia el qui la promou, és perquè perjudica el qui s’hi oposa –dir que després “serem més amics que mai dels espanyols” és una ximpleria–. Paradoxalment, la passivitat calculada del govern central, no fent cas de les intencions proclamades i limitant-se a aplicar el codi un cop feta alguna irregularitat, ha donat ales a la fantasia del xoc de trens sense víctimes i ha enardit els partidaris del desordre total. És improbable que els responsables de l’Estat esperin al primer d’octubre per reaccionar; si continuessin deixant fer, s’arriscarien al descrèdit a l’exterior i a la deslegitimació a l’interior.