Narrativa del vi

El vi és narrativa i cada ampolla t’explica una història diferent. Només la prosa, la seqüenciació de les paraules i les frases pot capturar la lenta experiència de tastar-lo. Els licors, en canvi, són poemes, haikus fins i tot. El whisky, la ginebra, el vodka ho il·luminen tot de cop, amb un gust ràpid i directe concentrat en un punt que desplega immediatament tots els matisos, com en una epifania. Per això els còctels afegeixen variacions a aquesta essència central de cada licor, de la mateixa manera que els versos desenvolupen el motiu principal de cada poema. El vi, no. El vi té un fil conductor, però no es pot reduir a un tema únic; és narrativa dilatada, plena de digressions i sinuositat.

Quan dic vi, no vull dir vi de taula, ni el vi que es diu que ara a l’estiu fresquet passa molt bé, ni el que té una bona relació qualitat preu. Per què et comenci a explicar una història, el vi val com a mínim quinze o vint euros. A aquest vi les classes baixes no hi tenen accés (han de beure el que Gabriel Ferrater anomenava “líquids de paper de vidre”); les classes altes hi tenen un accés immediat; i a les classes mitjanes ens obliga a ser disciplinats (bevent-ne menys, menjant a casa, evitant cafès i cerveses als bars i treballant extra) per poder-nos-ho permetre.

El vi és una experiència que es basa a recuperar les traces del passat –unes traces infinites que t’expliquen una terra i un clima i que, a més, evoquen la memòria d’altres gustos– sobretot fruita, però també herbes, xocolates, cafès, mels, cendres, fums. El vi, doncs, desclou un present que celebra el passat. No fa com el còctel, que celebra el present i t’ajuda a mirar la nit de cara, que et diverteix i t’excita i t’exalta. El vi s’aproxima a la nit d’una altra manera, perquè la dedica a narrar allò que ha passat durant el dia, com l’òliba de Minerva que aixeca el vol al capvespre, quan l’acció ja ha transcorregut i l’única cosa que es pot fer és recordar les heroïcitats i els fracassos. Es pot dir que beure vi és un exercici de memòria en un món en què l’única transcendència és la història d’allò que s’ha esdevingut.

Es pot interpretar políticament el vi? L’experiència de tastar-lo crea comunitat, però no crea una comunitat universal, o universalitzable al voltant d’allò lliure i comú, ni tampoc no genera pròpiament cap acció ni cap canvi concrets. Però sí que uneix gent heterogènia en una pràctica de coneixement i de contemplació que no es pot reduir a un acte de consum o d’ostentació de classe. El vi és realment singular, singular com les ondulacions del nostres desitjos, que fluctuen, torçats, com els ceps, entre la llum encegadora del sol i la profunditat impenetrable de la terra.