Full de ruta
Les lliçons d’Aristóbulo
“No m’agraden les fusions: es creen bancs sistèmics que són massa grans per caure i el supervisor no s’atreveix a posar-los la mà a sobre”
Si Espanya fos el gran país del qual es vanta Mariano Rajoy, Aristóbulo de Juan seria més escoltat del que ho és. Si els commou el clixé que diu que no hi ha res millor que envoltar-se de joves, abandonin aquesta columna, perquè el seu protagonista té 86 anys. Amb quinze anys al Banc d’Espanya com a director general i quinze més com a banquer al Popular, De Juan promociona el seu llibre De buenos banqueros a malos banqueros i regala judicis que, sense alçar la veu, són sentències de qui ha vist els errors del passat i veu la inèrcia a repetir-los. “Em diran: «Que oportunista, però per fi algú que parla de com de dolents són els banquers!» Però crec en la banca i els banquers, el que passa és que hi ha bons i mals banquers”, avisa De Juan. “Un va a consells d’inspecció o a Frankfurt [seu del BCE] i allò és una guarderia”, descriu l’arraconament de l’experiència. A qui es pregunti pel final sobtat del Popular, De Juan li ofereix una anècdota: “El 15 de juliol del 2008 jo dinava al Banc d’Espanya amb la seva plana major i va arribar la notícia que la immobiliària Martinsa-Fadesa feia fallida. Tothom es va dur les mans al cap. Aquell dia va començar la descapitalització del Popular i del 2008 al 2017 han passat nou anys”, analitza. Per què no es va fer res? “No han fet res ni supervisors, ni auditors ni gestors. En cap país del món s’aborda una insolvència d’un banc fins que el banc surt als diaris, abans tothom diu «uf, quin enrenou»”, sosté. “I diré una ximpleria: un forat és un forat, no s’omple amb liquiditat“, sentencia assimilant l’obscuritat de la banca a una llei física. “No m’agraden les fusions perquè es creen bancs sistèmics que són massa grans per caure i el supervisor no s’atreveix a posar-los la mà a sobre”, alerta. L’entusiasme davant les lliçons d’Aristóbulo porta sempre algun assistent a pregar-li que no deixi mai de ser una veu de la consciència. “Els vull tranquil·litzar: jo no em moriré mai”, els calma aquest savi antídot a la inèrcia humana de repetir els errors de sempre amb renovat vigor juvenil.
