Fermesa i intel·ligència

Quan hom porta cinquanta-quatre anys de lluita política per la dignitat nacional i la independència, n’ha vist de tots colors, ha viscut situacions de tot tipus, ha conegut multitud de persones i ha encapçalat tot tipus d’estratègies, ja que el nostre país és divers i plural, i el fet de no tenir majoritàriament sentit d’estat, per molt nou que aquest vulgui ser, hi ha uns mínims que cal complir i assolir. Com volem aconseguir un estat nacional sense tenir una gran part de la població que sàpiga què és un estat, els seus avantatges però també les seves servituds?

Ara, a menys de cent dies de l’1-O, o tirem pel dret o no ens en sortirem. És l’hora de posar-nos darrere del nostre estat major: Puigdemont, Junqueras, Forcadell, Rovira, Mundó, Tardà, Pascal, Rull, Turull, Castellà, Arrufat, Gabriel, Sánchez, Cuixart, Buch, Lloveras, Rigol i molts d’altres patriotes punta de llança de la nostra lluita nacional. Caldrà, però, també, en aquesta última etapa del Procés, deixar anar llast. Hi ha personalitats cremades, hi ha cagadubtes, hi ha xitxarel·los que no han treballat ni arriscat mai res i si ho han fet ha estat amb les misses pagades. Algú es creu realment que culminarem el Procés amb partides pressupostàries? La nostra nació exigeix molt més i per això requerirà que uns quants facin un pas al costat i deixin el seu lloc a aquells que estiguin disposats a arribar fins al final amb totes les seves conseqüències.

No aconseguirem la independència sense estar disposats a arriscar-ho tot, i ho farem amb seny i, com sempre, pacíficament. Hem de deixar d’anar amb un lliri blanc a la mà! La independència no s’ha aconseguit mai únicament tirant de pressupostos públics. És l’hora de donar-ho tot pel país. És el moment històric, segurament irrepetible, que alguns hem estat desitjant tota la nostra vida. Així, en aquests tres mesos veurem, molt probablement, com els nostres dirigents seran represaliats pel fet de ser fidels al mandat de la ciutadania i del país, i tots i cadascun de nosaltres haurem de reaccionar. Per molts de nosaltres és ara o mai.

I davant d’aquells que posen en dubte la capacitat d’aquells que ens estan liderant, jo els recordaria una frase que deia Joan Cornudella, del Front Nacional de Catalunya (FNC): “No hi ha més cera que la que crema i tenim el que tenim i amb ells i darrere d’ells ens la juguem.” I també hi afegiria a aquells que voldrien dir-hi la seva o fins i tot fer les seves crítiques, que facin com jo i se les guardin al pap fins al proper dos d’octubre. Aquell serà el moment de passar comptes, a ningú li sortiran gratis les seves covardies, incompetències i servituds. Ara no toca.

Ara el que toca és treballar amb fermesa i convicció per sumar adeptes pel repte democràtic del referèndum. En aquesta tasca hi han de participar plegats els nous i els vells independentistes de cara a convèncer aquells que encara dubten. Espanya no té remei, no canviarà mai ni ho vol. Només consideren l’assimilació i no volen admetre que el Procés no és més que la constatació del fracàs del seu projecte nacional unitari. Caldria que fessin catarsi i acceptessin la realitat.

També necessitem intel·ligència i estratègia per no respondre a les seves provocacions. La nostra força són els milions de persones decidides a continuar el camí que ens ha de portar democràticament i en pau cap a la llibertat. Avortem qualsevol mostra de violència. No els donem als adversaris la coartada que tan anhelen alguns sectors de l’unionisme. Demanem a les nostres forces de seguretat que actuïn amb diligència i fermesa i si acaba havent-hi violència que l’hagi fet l’Estat...

Tenim un camí marcat, ningú ens va dir que seria fàcil. Aquells que creien que un dia anirien a dormir i es llevarien l’endemà en un país independent són uns il·lusos. Això, no ho dubteu, serà difícil, però estic convençut que si tres milions de catalans ho volen serem imparables.