El menyspreu (constant)

Tenim la capacitat d’aguantar moltes situacions, fins i tot la derrota o el fracàs. Però hi ha coses que no s’esborren, que no s’esvaeixen i que deixen seqüeles. Com ara el menyspreu. O la humiliació. Lamentablement, hi ha força de tot això en la relació entre l’independentisme català i la força de l’Estat espanyol. La falta de debat polític sobre una qüestió que requereix un enfocament polític (“En ausencia de violencia se puede hablar de todo”) és un element important que complica la situació i la manté en un punt de bloqueig irresponsable. Que tota l’acció que prové del govern i el parlament espanyols estigui determinada per la intervenció de la justícia també és una anomalia condemnable. I que des de les clavegueres de l’Estat s’hagin emprès activitats contra persones i partits polítics que es consideren rivals és democràticament inadmissible i condemnable.

I a pesar de tot això, des d’un pla teòric es pot entendre que l’Estat utilitzi totes les eines que té a l’abast per defensar l’statu quo. Però el que és absolutament gratuït és l’insult, la desqualificació, el menyspreu i, sempre que es pot, la humiliació. O la burla, quan el procés participatiu del 9-N va ser qualificat de “botifarrada”, encara que després no ho va ser tant i s’ha inhabilitat el president de la Generalitat i tres consellers. O les vegades que s’ha qualificat de nazis els independentistes; no només des d’indocumentats a les xarxes socials, sinó en boca de càrrecs importants de l’Estat. O qualificar d’“il·legal” o “cop d’estat” qualsevol iniciativa del govern català, fins i tot abans de ser concretada o aprovada. O ser qualificats (un cop més) de delinqüents, com ha fet aquesta setmana el popular Jordi Cornet: “Els que no compleixen la llei han d’anar a la presó.” O les desqualificacions dels expresidents: González (el dels GAL), Aznar (el de les Açores), Zapatero (el de “Apoyaré...”). O la moda de qualificar de “Maduro” o “bolivarià” el president Puigdemont (no era Aznar que es feia fotos amb Chávez?). O el to insultant permanent de García Albiol. Fins i tot titulars de portada de diaris com El País: “Puigdemont presenta en un teatro una ley sin garantías”. “En un teatro” com a desqualificatiu pel Teatre Nacional de Catalunya. O l’ús del terme “sardanista” com a desqualificació del nou conseller de Cultura, utilitzat pel subdirector d’El País Lluís Bassets. I a sobre diuen que el que provoca problemes de convivència és la proposta d’un referèndum. No, el que queda és la falta de respecte i el menyspreu permanent. Continuen perdent l’oportunitat de fer un debat polític i cívic d’una qüestió que s’ha d’acabar resolent amb un referèndum, com diuen cada vegada més un nombre més gran d’espanyols. No s’hi val tot. I una mica d’educació ajudaria.