Tribuna
Raimon
Ha fet un pas al costat. I l’ha fet solemnement. Dotze recitals al Palau de la Música Catalana han servit perquè els seus fans es poguessin acomiadar d’ell com a cantant i ell posés punt final a més de 50 anys de cantar i recitar de cara al públic. Sobretot als professionals que han treballat per vocació els és difícil trobar el moment de dir prou. Cosa que no vol dir que agafin l’instrument i l’endrecin definitivament. Almenys això és el que espero d’en Raimon. Sempre hi haurà una causa, una situació, un problema que demanaran que el cantant de Xàtiva torni a pujar a l’escenari. Però ja serà en un moment determinat i prou.
Raimon ha estat una persona íntegra, ha actuat sempre amb coherència i de ben segur que li deuria costar molt prendre la decisió de dir adeu als escenaris. L’altre dia vaig buscar en el meu arxiu malgirbat dels discos i vaig tenir a les mans aquell que per a mi té un valor especial que es titula Raimon a l’Olimpia, de l’any 1966. Aquí a casa nostra estava prohibit i el vaig comprar un estiu que vaig anar a passar uns dies de vacances a París, a casa de la meva germana i el meu cunyat. A l’hora d’agafar el tren, el vaig posar dins de la maleta, barrejat enmig de la roba i amb un culet una mica petit. Per sort no va passar res i quan vaig arribar a casa el primer que vaig fer va ser engegar el tocadiscs i escoltar-me’l amb la mateixa devoció que escoltava un fragment d’algun clàssic de la música. Puc dir que està gastat de tantes vegades que el vaig posar. De fet, és un resum de les cançons més populars d’en Raimon.
als més joves els deu resultar difícil entendre qui era i què significava per a nosaltres Raimon. No era fàcil escoltar-lo ja que molts recitals eren sistemàticament prohibits i, a més, la censura era molt estricta. Per això fèiem el que no faríem ara. Des d’Albons, amb el dos cavalls ple a vessar, vam agafar carretera i manta i vam anar fins a Ripoll per escoltar el cantant. Les carreteres eren dolentes de veritat, el cotxe tenia dos llums a davant que semblaven més cuques de llum que no pas fars per il·luminar la carretera. Lògicament, pel camí no trobàvem llums enlloc de les carreteres, foscor i més foscor. Tot plegat per il·luminar-nos una mica en una època plena de tenebres. Després, tornàvem en plena nit, satisfets, i amb l’esperit preparat per a la lluita de cada dia.
Sabeu quins eren els moments més bons dels recitals d’en Raimon? Doncs veient els policies, vestits de paisà, amb les lletres de les cançons que havien passat la censura a les mans, i mirant-se l’un a l’altre quan el públic embogia i ells no entenien res. M’agradaria tenir filmades aquelles cares. I és que la necessitat fa el lladre i els cantants compromesos van aprendre a dir-ho tot aparentant que no deien res. “La nit, la nit és llarga la nit...” Nosaltres sí que ho enteníem.