Les bosses de plàstic

Quan vaig saber que el govern carregava un impost o una taxa a les bosses de plàstic amb nansa amb què les botigues serveixen els productes als clients, em vaig pensar que era una mesura recaptatòria més que de cap manera evitaria la contaminació ambiental que l’excés d’aquestes bosses provoca un cop usades perquè, pels tres o cinc cèntims que costen, la gent no es retindria de sol·licitar-les i fer-les servir.

He parlat amb botiguers. Abans de pagar els tres o cinc cèntims, els clients opten per endur-se els paquets a la mà, i si no tenen prous mans es posen la bombeta de la ferreteria, el fuet de la xarcuteria i l’arengada dels ultramarins a les butxaques. Això de l’arengada és una exageració, ja s’entén, però és que fent l’enumeració m’ha vingut al cap el retrat que Josep M. de Sagarra va fer del senyor Manuel Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès. Deia Sagarra que l’il·lustre erudit, pare de la Renaixença, cultivava un tal desordre i una tal falta d’higiene a la seva biblioteca que arribava a fer servir arengades de punt de llibre. Una arengada sobresortint per la butxaca superior d’una americana ha de fer un efecte semblant.

El cas és que els botiguers amb qui he parlat no saben com treure’s ara de sobre les bosses que havien acumulat sota el taulell abans que la taxa entrés en vigor. “Quan eren gratuïtes, ens en demanaven dues i tres, una per cada producte que compraven, i encara una quarta per introduir-hi les altres tres i formar un únic paquet.” L’excés de plàstic es troba ara en origen: a les botigues. Després de la sorpresa que aquesta notícia m’ha causat, ha vingut la satisfacció, una mica humiliant tot s’ha de dir, de comprovar que els nostres governants coneixen millor els ressorts psicològics de la gent que no pas aquest pobre columnista, que es pensa que ho observa i ho sap tot i en realitat no sap ni veu res. Tres o cinc cèntims afavoreixen la retenció de líquid. La voracitat recaptatòria és inexistent, si ningú no vol bosses.

Vinc d’una època, que no és la de Milà i Fontanals, sinó més moderna, en què la gent de posició trobava poc elegant anar amb un paquet a la mà. Es feien portar a casa les camises, els pantalons, els vestits, les sabates i la farina. També, els tortells del diumenge, funció a càrrec d’uns nois amb bata que duien al cap en equilibri una plataforma de fusta coberta de paquets de pastisseria. Podríem cridar el repartidor per no haver de dur la bombeta i l’arengada a la butxaca, però on hi ha tants repartidors?

Una altra taxa que em pensava que era d’efectes favorables a les arques de la Generalitat: la de les begudes ensucrades i la pastisseria industrial. Veurem molts cossos esvelts i dents sanes pel carrer.