‘The NY Times’ i el procés

Fa anys circulaven uns anuncis en els quals un home adduïa que havia aconseguit la seva ocupació a través de les pàgines d’ofertes laborals del diari The New York Times. Era una bona estratègia: anunciants i cercadors de llocs de treball pagaven espais en la secció de “classificats” i els que desitjaven ocupació les consultaven. Anys després van començar a aparèixer uns pòsters que presumien dels avantatges de la ciutat dels gratacels en què apareixia un Fidel Castro somrient fent el mateix mèrit. “I got my job through the NY Times”

Solament els lectors més coneixedors de les relacions entre els Estats Units i Cuba interpretaven correctament la irònica afirmació. Es referia a un detall històric sobre com Castro va cridar l’atenció de Washington. Herbert Mathews, un avesat periodista del diari, famós primerencament per haver informat sobre la Guerra Civil Espanyola, va plasmar una entrevista amb Castro a Sierra Mestra el 1957. El text va tenir tal impacte que a Washington es va considerar que havia de centrar l’interès dels Estats Units donar suport a la incipient revolució que va acabar per derrocar la dictadura de Batista, que havia reclamat que Castro era mort. Mathews va publicar una foto amb ell. Mathews ha quedat assenyalat pels anticastristes com un còmplice del sistema comunista, mentre que Castro i els seus ho consideren a l’altura del Che Guevara

Si la decisió dels editorialistes del Times, en recomanar al govern espanyol que pacti amb el català i autoritzi la celebració del referèndum anunciat per l’1 d’octubre, té èxit, els impressors de cartells i souvenirs s’apressaran a dissenyar un amb una efígie d’aire castrista. Si el resultat de la consulta deriva en un vot positiu i Catalunya es converteix en un estat independent i republicà, el nou president català podrà ser deutor d’un sincer agraïment. Potser llavors el mateix president català, Carles Puigdemont, es penedirà d’haver renunciat a repetir el càrrec. Potser la foto serà d’Oriol Junqueras, a qui les enquestes assenyalen com a vencedor d’unes eleccions, constituents o transicionals. “I got my job through the NY Times”, en català, segur que seria un best seller, objecte de desig de col·leccionistes.

El que l’editorial del diari nord-americà haurà aconseguit és cridar l’atenció sobre un dilema que segueix pesant en el cap del president Rajoy. Com bé diu l’editorial, la seva tossudesa no ha aconseguit més que l’augment de les hosts independentistes. En negar-se en rodó ni tan sols a parlar sobre el referèndum, adduint (correctament) que la Constitució espanyola no ho permet, doncs la soberanía nacional no està trossejada, segueix regalant arguments als que, com sembla i ara com ara, no tenen intenció de frenar la carrera cap a l’enfrontament.

Tampoc serveix de gaire que The New York Times sàpiga bé que el mateix ordenament constitucional dels Estats Units no permet l’exercici de consultes a estats individuals o en conjunt (com va passar amb la secessió del Sud). Lincoln no se’n va anar per les branques i va aixafar la rebel·lió. De la mateixa manera, la doctrina de Wilson de la lliure determinació s’oferia per als casos de colonialisme, i no és aplicable ara.

‘The New York Times’ addueix que el millor per al govern espanyol seria autoritzar el referèndum sense dissimular el calcul negatiu per als independentistes. En altres mots, la democràcia liberal i l’interès dels Estats Units hi guanyarien, ja que Washington i Wall Street tenen pànic a la fragmentació d’estats. Ja ho va dir Obama: els EUA no es fiquen en assumptes interns dels seus aliats, però prefereix una Espanya “unificada” (va voler dir “unida”).

Ara l’exemple del ‘Times’ l’ha seguit The Financial Times però no es creu que a Londres en facin pòsters. Ja tenen prou problemes, tant amb el Brexit, com amb Escòcia.