Arguments i energumen(t)s

L’independentisme català ha tingut sempre una bona bateria d’arguments per reclamar la sobirania del país amb abundants justificacions històriques, culturals i econòmiques. El canvi de la dictadura a la monarquia parlamentària va fer pensar que un estat plurinacional, equitatiu i respectuós era possible. Però, a mesura que anaven passant els anys, les irreformables estructures polítiques i d’estat corcaven aquesta idea, fomentaven la liquidació de les hipoteques històriques i convidaven a formular arguments sobiranistes. Uns arguments que ofereixen dades i projecten models sobre el finançament, la política cultural i lingüística, els sistemes de salut i d’ensenyament, la seguretat pública, el benestar social, les infraestructures, etcètera. I que tenen, sobretot, l’indiscutible aval democràtic de la majoria dels parlamentaris que representen els ciutadans de Catalunya.

Cap d’aquests arguments és rebatut amb arguments que presentin com a positiva la pertinença a Espanya perquè la realitat passada i present desmentiria qualsevol promesa de futur. Per això, els unionistes fan servir avisos i advertències: que si extraviats a l’espai sideral, que si la Constitució espanyola és intocable i la unitat d’Espanya innegociable, que si els exèrcits i la Guàrdia Civil la garantiran, que si en 24 hores es poden desmuntar les lleis catalanes, que si serem acusats de sedició... La força del raonament contra la força simple.