Assumir la discrepància

Ja fa molt temps que l’independentisme havia teoritzat que, a l’hora de la veritat, l’espai dels comuns no es podria quedar al marge del pols amb l’estat que pretén simbolitzar el referèndum. Estaven convençuts de que malgrat es volguéssim situar a mig camí no podien quedar fora de la foto i que, quan arribés l’hora de la veritat, no voldrien tenir segons quins companys de viatge. Els comuns també n’eren conscient, per això han mirat de gestionar el calendari i de mantenir viu l’espai del sobiranisme sense que això els signifiqui ser arrossegats per un corrent que no creuen que sigui el seu.

La decisió de la Coordinadora Nacional de Catalunya en Comú de donar suport a l’1-O com a “mobilització legítima” i “acte d’afirmació del dret a decidir” és l’últim intent en aquesta línia. No ha faltat qui ha sortit a fer evident les contradiccions que aquesta decisió significa respecte del posicionament que havien pres alguns dels líders dels comuns. Una reacció perillosa pels qui han protagonitzat les seves pròpies giragonses i han modificat el seu full de ruta a mig camí. Quins són els motius de las reaccions pujades de to que s’han produït contra el posicionament dels comuns? Segur que són diversos, però entre tots destaca que la crítica a que es pugui considerar el referèndum que planteja el govern vinculant i amb garanties.

A mesura que ens acostem a l’1-O hi ha dues grans preguntes. Que passarà si no es poden posar les urnes i quina serà la seqüència previsible si, per el contrari, si que es pot votar. Cada cop hi ha més informació sobre quin és l’objectiu de l’independentisme en el cas de que l’estratègia de l’estat per frenar el referèndum aconsegueix aturar-los. La idea d’una mobilització permanent pren força. A ningú se l’hi escapa que qui millor coneix l’espai del carrer són els qui venen de la mobilització social, i aquí hi trobem la majoria de les cares noves dels comuns com del sindicalisme, que també s’ha anat allunyant del full de ruta del govern. Però si el pols de legitimitats acaba al carrer la implicació dels representants des treballadors i dels qui provenen o estan implicats amb l’activisme serà clau per aconseguir un alt nivell de participació.

En el cas de que finalment es pugui votar hi ha una sensació generalitzada de que no serà en un context de normalitat absoluta, malgrat s’insisteixi tant en el #comsempre. Sens dubte que a això hi ajuda la confusió que pot generar el fet de que hi hagi qui posi el focus en saber quin percentatge dels possibles participants ho fan des d’una posició de protesta. Arribat el moment, no seria estrany que tornéssim a repetir el debat que es va produir en el post 27-S i 9-N a l’hora de llegir els resultats. Es podria considerar aquest un tema menor si no es tingués en compte que la intenció expressada és proclamar la independència en 48 hores si guanya el Sí.

A l’inici de l’actual legislatura es va marcar com a objectiu prioritari del govern i de la majoria que li dona suport eixamplar la base social de l’independentisme. L’estratègia passava per seduir o fer sucumbir als comuns i, fins a dia avui, l’evidència demostra que ha fracassat. Una majoria que va aprovar al Parlament una controvertida declaració en la qual es declarava “l’inici del procés de creació d’un estat català en forma de república” i que proclamava l’obertura “d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar las bases d’una futura constitució catalana”. Aquest procés constituent, que ni tant sols ha començat, hauria pogut estar l’element clau per implicar sector diversos però, també, un risc de trencar el difícil equilibri aconseguit entre els que s’han conjurat per arribar fins el final.

El debat polític s’alimenta de l’oposició del contrari i las pròpies posicions es consoliden quan més tensió generen en la pressió sobre las de l’adversari. Però tenim un model que suporta molt malament les discrepàncies, per petites que siguin, a les quals s’atribueixen uns suposats efectes corrosius. Queden menys de tres mesos pel 1-0 i a mesura que ens acostem a aquesta data creixeran els interrogants i afloraran posicions personals per expressar dubtes o plantejar interrogants. L’estratègia pot ser continuar mirant de fer-les callar o assumir que l’acord és la conseqüència de la discrepància.