Que en fem, de les criatures?

Escric criatures en comptes de nens, no pas per exercir cap mena d’ús inclusiu del llenguatge sinó perquè la meva àvia ens deia sempre: “què voleu fer, criatures?” Segurament en les paraules pesen més les vivències que les modes, en aquest cas, l’estil políticament correcte. Deu ser per això que també m’agrada el plural genèric nens. O, si ho preferiu, nenes, tant li fa. Sigui com sigui, aquests dies molts de pares i mares es lamenten de les vacances dels fills. Tots ho sabem: cada criatura es converteix en un hoste que irromp de manera sobtada a casa per aixafar-nos tota l’organització i els plans que havíem traçat amb tanta dificultat per fer quadrar els horaris que teixeixen un equilibri fràgil entre vida professional i familiar. De fet, com diu una veïna meva: és que sóc mare i autònoma, i no tinc cap àvia ni avi de qui refiar-me. Tal com està muntada la vida laboral i escolar, les vacances dels fills destaroten rutines i creen uns problemes afegits, que és trobar-los ocupacions de lleure o un lloc on estiguin ben guardats i segurs. Per això, a l’estiu, proliferen anuncis de cases de colònies i webs amb informació sobre tota mena d’activitats, la majoria privades (per tant, de pagament, ja que l’oferta pública gratuïta és força limitada). Aquest conflicte evidencia carències que demanen abordar la situació d’una manera global i efectiva, cosa que fins ara no s’ha fet gaire bé. Recordo els comentaris d’un pare de família que a l’època de Zapatero es vantava d’haver-se gastat, en la compra d’un cotxe nou, tots els diners de l’anomenat “xec bebè”. Actualment, després que la piconadora de la crisi hagi deixat un panorama galdós, els serveis d’esplais, agrupaments i casals que cohesionen tants barris han de seguir pidolant ajuts. En contrapartida, em sembla que la nova renda garantida ciutadana mínima no assegurarà que fills de les famílies més desprotegides rebin educació en temps de lleure, ni tampoc les criatures es beneficiaran de l’empobrida classe mitjana, que sempre paga impostos. Ens hauríem d’acostumar a demanar contraprestacions socials o feines per a la comunitat a canvi d’ajuts públics. Sovint, quan dones diners sense cap mena de contrapartida crees relacions de dependència que no solucionen els problemes. És millor crear relacions igualitàries en què les famílies assistides puguin aportar temps personal al servei de la comunitat, per ser vistos com a generadors de riquesa. Això permetria ampliar ajuts i oferir als joves una experiència professional que els neguem fins als vint i anys i escaig. Per què no s’inverteix més en activitats gratuïtes esportives o d’expressió artística? Tant li fa que els progenitors o tutors demanin una renda garantida mínima o que pertanyin a la tribu dels autònoms que no poden fer ni vacances. Al cap i a la fi, aquesta és una necessitat de totes les criatures, igual que el dret de rebre amor, seguretat i pautes clares, en temps de classe i també a l’estiu.