Colomins i colomencs

Demà passat una expedició de ciutadans farnesencs viatjarà amb l’alcalde i alguns regidors a Santa Coloma de Queralt per participar en l’acte d’agermanament cultural que s’inicia amb la placa en homenatge de la figura de Frederic Clascar i Sanou. Se’n clavarà una còpia a cada poble per celebrar el centenari de la primera traducció de la Bíblia al català a partir dels textos originals. Clascar i Sanou va néixer a Santa Coloma de Farners i va viure uns anys a Santa Coloma de Queralt abans d’instal·lar-se a Barcelona, on començaria la carrera eclesiàstica, un esforçat aprenentatge del grec i l’hebreu i la més que justa fama de patriota i erudit. El 1915 publicava el Gènesi i el 1917 enllestia el Càntic dels Càntics, que va sortir a primers de 1918. L’home va morir sense veure la seva obra ultimada... Hi ha figures catalanes que tenen sort després de morir i són reconegudes a bastament per la seva nació. N’hi ha d’altres, com Clascar i Sanou, a qui la memòria col·lectiva els passa l’esponja. Gràcies, doncs, als dos ajuntaments, la memòria d’aquell savi de biografia compartida no es perdrà. Però com que un agermanament entre municipis ha de mirar també endavant, i com que el poeta colomí Jordi Mas ja ha recitat públicament al Rocar de Farners, jo proposaria a l’alcalde colomenc que el convidés a viure una temporada al seu poble, res, uns quants mesos, just per (re)forçar una segona biografia compartida. Acabo de llegir el seu poemari Febrer i ja tinc el llibre com una petita bíblia, d’aquestes que rellegeixes i rellegeixes abans del bona nit i tapa’t. “La natura em crida”, va escriure Vinyoli inspirant-se en el Rocar de Farners. La natura em té, sembla que digui Jordi Mas tot caminant pel seu petit país segarrenc. Difícilment trobaré un llibre que en parli amb més atenció, circumspecció, dolor i –perquè de la terra emana l’humus– amb més humilitat. Ni vull, ni potser en sabria, barrinar més endins de les paraules. Em quedaré, doncs, a la humil superfície i no buscaré petroli fent-me el crític literari. Però, què coi, sí que els demanaré que passegin lentament per cada pàgina de Febrer. Deixin que la prosa poètica els faci de cames i que els haikus que l’articulen siguin els seus genolls de pensament. I quan l’acabin de rellegir, encara agenollats damunt la terra, comencin a pensar en la placa que clavarem d’aquí a uns anys al magnífic poeta. Que, per sort, encara viurà...