L'any que comencem

Estem en condicions de fer un balanç dels primers nou anys del segon mil·lenni? El món sembla avançar lentament des que, el 1989, van caure les comportes del comunisme i molts països van tornar a la història. Des d'aleshores, per exemple, les xifres de creixement de la Xina, l'Índia, el Brasil i Sud-àfrica són espectaculars. En diuen els països emergents i, tal com hem vist en la recent conferència sobre el canvi climàtic celebrada a Copenhaguen, ells condicionen i condicionaran l'hegemonia dels Estats Units. Des del nostre racó d'Europa això de vegades costa d'entendre. Fa la impressió que molts periodistes encara analitzen el món amb ulls de la guerra freda, obsessionats per la relació d'Espanya i Europa amb els Estats Units, sense adonar-se que la influència d'Europa cada cop és menor, en el trencaclosques de la política internacional, potser perquè Europa és el millor lloc per viure-hi de tot el planeta, però no el territori ni més dinàmic, ni més valent ni el més disposat a assumir riscos personals o col·lectius.

El món és, naturalment, ple de problemes, com ha estat sempre. El que sabem, després de l'experiència del segle XX, és que el marc on resoldre aquests problemes només pot ser un: el de les societats obertes i plurals. Que el món sempre hagi estat ple de problemes no significa que cada generació no tingui l'obligació d'intentar resoldre'ls. És difícil establir un cànon de la importància dels problemes però potser el més greu és el de les societats que, de fa anys, no avancen en el camí de la llibertat i el benestar sinó que es troben enquistades, quan no en franc retrocés, en situacions de gana, misèria i guerra. En un món tan tecnològicament avançat com el nostre, resulta inacceptable que encara hi hagi milers de persones que cada any morin de gana o de malalties fàcilment guaribles en un context social mínimament racional. L'Àfrica és, en aquest sentit, el gran forat negre de la Humanitat. Ara ja podem dir que el procés de descolonització ha estat tant o més perjudicial, per a molts països africans, que el procés de colonització. Tot això fa que els països benestants d'Europa, Catalunya inclosa, projectin sobre l'Àfrica l'antic esperit caritatiu cristià ara reconvertit en forma d'ONG. No és segur que aquesta sigui la solució, per molt que algunes d'aquestes institucions duguin a terme una tasca eficaç i benemèrita. Els africans necessiten fer-se amos dels seus propis destins, i això és més que una frase feta. És la constatació que la solució dels problemes africans només pot sortir de la mateixa Àfrica.

Tenim guerres a l'Àfrica, i el conflicte eternitzat de l'Orient Mitjà –que condiciona tota la política mundial– i la presència de l'islamisme radical que fa estralls a l'Iraq, a l'Iran i també, d'una manera més amagada però igualment perversa, a casa nostra per més que alguns il·lusos prefereixin no veure-ho. Contra tot això hem de lluitar. També hem de lluitar, però, contra altres conflictes menys tangibles, menys quantificables però igualment presents i desassossegadors. El canvi climàtic, per exemple. El canvi climàtic és un problema objectiu i, també, la darrera expressió de les pors ancestrals que al llarg de la història han tenallat l'esperit dels humans. Molt sovint, l'home es pensa que es reinventa però les seves pors són les mateixes de sempre. Les podem llegir en les tragèdies gregues, en els diversos mil·lenarismes de l'edat mitjana o davant d'alguns dels grans avenços –el ferrocarril, per exemple– del segle XIX.

Els europeus hem sortit del segle XX escarmentats de les teories que pretenien haver trobat una solució global als problemes socials i espirituals dels humans. S'imposa la humilitat. Per això, en aquest començament d'any em sembla més oportuna que mai una reflexió escrita al segle I i que forma part de la doctrina dels dotze apòstols. Diu així: «El profeta que ensenya la veritat si no practica allò que ensenya és un fals profeta.» On diu profeta posem-hi periodista o polític i potser haurem trobat una manera digna d'anar pel món.