Tribuna
Caminar fins al final
“La gent espera de nosaltres que encetem el camí. És necessari que els qui s’han arriscat a anar endavant des del començament tornin a posar-se al capdavant, assumint tot el risc. Ara i aquí assumim la responsabilitat d’anar endavant, perquè no hi anem sols”, digué Thomas Jefferson, un dels pares de la declaració d’independència dels Estats Units. El cantautor i diputat de JxSí, Lluís Llach, amb majestuositat, el va citar en l’acte que l’independentisme català va fer el 4 de juliol al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) per explicar a la societat civil les garanties del referèndum del proper 1 d’octubre. El mateix 4 de juliol, també dia per recordar a Washington, i sobretot a Filadèlfia. La poesia de l’acte.
Certament, l’èpica del que els pares fundadors dels Estats Units van fer està en l’ADN de molts moviments d’emancipació nacional, francament perquè es contraposa el que va ser un debat polític modern i avançat en aquells temps amb els tics d’una monarquia que asfixiava un dels seus graners. Han passat molts anys des que l’Independence Hall es va vestir de gala, però l’independentisme català també ha fet un pas definitiu per poder marcar un abans i un després de la seva història política, en aquesta tardor del 2017. Ja ho va dir el president Carles Puigdemont, que tant si guanya el sí com si ho fa el no, les coses mai més seran el mateix. Alea iacta est. S’ha passat el Rubicó.
No obstant, en la prèvia de l’acte del 4 de juliol, al conseller d’Empresa Jordi Baiget va trair-lo el subconscient en declaracions a El Punt Avui, i va obrir la caixa dels trons. La tensió, a mesura que arriba el moment de la veritat, es palpa i genera por entre els consellers, i el president va haver d’afrontar una doble crisi de govern per escapçar i alliçonar el nucli més conservador del seu executiu, i sobretot del seu partit. A més, apareixent de facto el “conseller del referèndum”, com sembla previst. Però ara ja no hi ha marxa enrere. Segurament, encara que no es va respondre a totes les preguntes, aquest va ser el missatge que es va donar el passat 4 de juliol, al matí des del Palau del Parlament i a la tarda al TNC: encetem un camí que no té retorn, o en tot cas, que ens porta a un escenari incert, sigui quin sigui el resultat.
En el joc del gallina, com alguns han descrit l’actual tensió entre els executius de Barcelona i Madrid, perd el qui primer fa un moviment de desacceleració. I, en aquests moments, no sembla que ni Puigdemont ni Mariano Rajoy tinguin ganes de demostrar feblesa. De fet, en els cercles madrilenys més pragmàtics saben perfectament que només es pot parar el referèndum si no s’arriben a posar les urnes. És a dir, la imatge dels policies evitant que es dipositin les butlletes donaria, automàticament, la victòria a l’independentisme a ulls de la comunitat internacional.
Buscar la legitimitat de l’ordenament jurídic internacional sembla una de les principals preocupacions dels impulsors de la llei del referèndum, que ha d’organitzar el dia D i l’hora H. De fet, la redacció del preàmbul posa l’emancipació nacional de Catalunya en el context internacional, una jugada mestra dels relators que han sabut apel·lar a l’única font de legalitat que tenien per protegir aquells qui l’han de fer possible. En pocs dies, i en la mesura que s’aproxima el primer d’octubre, de cara al públic l’independentisme vol imposar un relat de cohesió –malgrat que segur que hi ha qui continua mirant-se de reüll–. Mantenir-se cohesionats és l’única manera que es pugui aspirar a tenir una jornada de l’1-O participativa, que no posi dubtes sobre el resultat. Certament, la maniobra de no posar un mínim de participació és intel·ligent perquè obliga l’unionisme a fer campanya pel no. Però també és cert que qualsevol participació per sota del 50% diluiria l’eufòria d’una possible victòria del sí.
Amb els diversos passos que el govern de la Generalitat ha fet darrerament, les crisis, les posades en escena, les teatralitzacions del Procés, s’evidencia que no hi pot haver marxa enrere. Les conseqüències d’un pas en fals del govern serien devastadores per a la classe política catalana, sobretot la que ha abraçat l’independentisme com a eix central del seu projecte. Han d’arribar al cap del carrer per justificar la seva acció de govern, sobretot atenent al fet que, si bé la població catalana és majoritàriament independentista davant d’una pregunta binària, també és cert que apareixen molts més matisos i grisos quan se li pregunta de forma més oberta per la seva identitat. Si més no, això es desprèn de les diverses enquestes que s’han publicat o es percep militant en la “geografia de l’espardenya”.