El dia després

Que el referèndum es convocarà ho considero possible; que no es farà, segur. I no puc sinó lamentar-ho profundament. Per mi i pel rictus de decepció que veig en tants bons amics. Algun ha invocat Johnny Guitar i el seu cèlebre “digues que m’estimes encara que sigui mentida”, pregant-me que, o calli o digui que albiro algun bri, alguna ombra de possibilitat. I, és clar, callo. I també callaria ara si no fos el desassossec que em neguiteja pel dia després, del qual pocs en parlen.

El referèndum no es farà per la senzilla raó que Espanya s’hi juga la pell –Espanya, sense Catalunya, quedaria empetitida a un gran nivell d’exigüitat i minimesa–. Quan un s’hi juga la pell, va a totes. I són tan fabuloses les armes d’un estat que qualsevol oposició esdevé fantasia. Es parla molt de l’article 155 de la Constitució Espanyola, però potser ni caldrà la seva invocació, atès que els Mossos d’Esquadra són policia judicial i a les ordres d’aquest poder judicial i no de la Generalitat s’han de sotmetre.

La imatge d’una policia impedint votar pot resultar devastadora per a l’Estat en la comunitat democràtica internacional. I la ferida narcisista que això comportaria per a Espanya podria fer possible l’aplicació de la “doctrina Cebrián”. Com es recordarà, el furibund jacobí Juan Luis Cebrián, exdirector del no menys jacobí El País, sosté que, en cas de persistir el “desafío soberanista”, s’hauria d’aplicar l’esmentat article 155, però amb rigor màxim, de tal manera que el seu abast pràctic fos la suspensió de l’autonomia per temps indefinit. “El debate ya no sería cuándo se va a lograr la independencia, sino cuando van a recuperar la autonomía”, deia. La mesura aflictiva, exemplar i dissuasiva per als polítics d’ara i de futur consistiria, doncs, a imposar el càstig de la incertesa sobre quan recuperaríem “el poc que tenim ara”, a què es referia Martí i Pol.

L’article 155 és un desert inexplorat; no hi ha precedents. Conté, a més, la referència a “l’interès general d’Espanya”, concepte aquest darrer jurídicament indeterminat.

Aquest plantejament de màxims, imperial, de metròpoli a colònia, proposat per Cebrián, bé podria tenir ressò entre les elits i poders fàctics centrals, sobretot d’actuar amb l’ànim venjatiu propi de l’amo castigant el subaltern revoltat. I podria trobar empara dins l’esmentat article, de caràcter intencionadament ambigu i indefinit. I quan un precepte és així d’obert, de “norma en blanc” en terminologia jurídica, cal fiar-ho tot a la interpretació que d’ell en facin els tribunals. I ja sabem com les gasta el TC.