El plaer de badar

Quan em vaig jubilar, aviat farà un any, el company i amic de feina, en Gerard, em va donar un d’aquells consells que només es poden donar des de la distància que s’agafa del món real i l’experiència obtinguda d’aquest món complex i convuls i que serveix en aquells moments en què necessites centrar l’esperit i deixar que aquest navegui entre sensacions plaents, molt diverses. Deixa’t anar, puja a les Gavarres i albira l’horitzó, sense previs ni objectius, amb la ment feta esponja que tot ho aplega, deslliura’t de les tenalles que t’aferren a les misèries i respira tranquil i a fons, em va aconsellar. D’això, ras i curt, se’n diu badar. I a fe que segueixo els seus consells més del que puc i menys del que voldria. Badar, esport associat al temps de lleure, oci o de jubilat, no és una actitud fàcil, diguem-ne. El nostre cervell està construït per resoldre situacions per sobreviure o adaptatives, no per badar. Quan badem, les ones alfa permeten la llibertat connectiva i una millor capacitat per entendre una cosa o per trobar-hi la solució. Quan badem, estem relaxats, la ment lliure i el pensament obert. Podem crear, emocionar-nos controladament, sentir-nos. Sentim sense consciència del sentir i obrem sense consciència de l’obrar perquè posem en funcionament àrees de connexió neurals subcorticals, preconscients i subconscients que ens retornen a un equilibri mental. Badar, per tant, és bo, tant per al cos com per a la ment. L’origen del badar significa deixar una escletxa o obrir una mica una cosa. La ment, potser? Badar la boca, sota la imatge que impressiona, aquella que deixa petja, és una expressió física que podem observar d’aquelles persones que queden sorpreses per la bellesa o estranyesa d’un paisatge. Badar és mirar, és quedar abstret o encantat davant d’alguna cosa. Badar és mirar unes obres o veure com els altres treballen. Badar és veure el vol dels ocells. Badar és observar la magnitud d’una arquitectura, l’equilibri del paisatge, el silenci de la matinada o la llum de l’albada. Abstreure’t, fins al punt de quedar al marge del passa al teu entorn, pot ser perillós. En definitiva, en Gerard m’insinua això i molt més, m’incita a la recreació passiva i al gaudi planer i gratuït. Certament, aquest plaer no té preu, és gratuït.

La ciutat té molts indrets per deixar-se anar, per badar. Girona permet badar i molt. Potser massa si mires massa el detallisme de l’espai i et perds la globalitat. Us ofereixo tres itineraris a Girona per als badocs. Són itineraris que haurien de formar part de l’oferta turística per als jubilats d’autocars i per als de peu, els d’aquí. És un exercici contra l’estrès i molt recomanable per al benestar corporal. Un primer itinerari és la ciutat des de dalt, la que s’observa resseguint la muralla, l’espai urbà entre muntanyes, les Pedreres a l’esquena i les Guilleries al fons i, més enllà, els Pirineus. Un segon itinerari és el de la Girona vella, la de la pedra, la dels carrers estrets i en semipenombra: carrers Sant Llorenç, Cúndaro, la baixada del Maristes pel Doctor Oliva i Prat, la Força, però sempre a primera hora del matí, en què el silenci i la pau omplen els sentits. El tercer itinerari és els de les arquitectures emblemàtiques, les capelles dels carrers, i les fonts urbanes, les que ragen i les que no, les dels jocs infantils, les de la paret, les de formes d’animals, etc. Una capella curiosa, a Ciutadans, porta el text següent: “Resar un parenostre té dos-cents dies d’indulgència.” Aprofito també per comentar aquella inscripció que el pas de les dècades no ha esborrat el guix amb què està feta: “És quan dormo que hi veig clar” resistint al seminari moltes generacions d’estudiants. Vaja, que badar pot ser un esport olímpic, d’aquells que no se sap gaire per què ho són. Aquesta pràctica perceptiva i d’equipatge poc pesant hauria de ser incentivada. És a l’abast de tothom i els avantatges són superiors als de qualsevol tranquil·litzant. Hauria de ser de recepta obligada. Ep, però una cosa és badar i l’altra és ser un badoc. Aquest últim no seria un bon consell sinó més aviat un petit problema. Gràcies, Gerard!