De Garrigàs a Avinyó

Gairebé tot el que volem saber de l’Empordà ens ho proporciona en Joan Ferrerós, il·lustre autor, historiador i cronista. Des de la vida i miracles de Carles Fages de Climent, fins al detall de l’esdevenir dels pobles i llogarrets que formen el rosari escampat per la plana alt-empordanesa. Recentment ha tret a la llum un nou exemplar de la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona, dedicat a la població de Garrigàs. Un lloc encantador i prolífic de fets i homes dels quals, des de Girona capital, sabem ben poc. Sorprèn la quantitat de dades i il·lustracions que incorpora, des de temps remots fins a l’actualitat, d’un poble de quatre-cents cinquanta habitants. És la història en minúscula, que només amb treballs com el que comentem és possible de descobrir.

Entre el devessall de dades que aporta, hi ha la menció al Mas Gironí, una pairalia ubicada a mig camí de la carretera de l’Olivera del Bou al poble. Cada estiu, el seu entusiasta propietari Txema Alabert organitza un cicle de teatre a l’aire lliure amb el nom, ben humil, de Festivalet Altempordanès Sense Trumfus. Allà hi hem presenciat una notable versió de Un tramvia anomenat desig de Tennessee Williams. Representada a l’aire lliure, a l’era del mas, sota el ventet suau –no arribava a tramuntana– i muntada per una companyia de les Illes Balears amb la passió i arravatament que es desprèn d’un text que no ha perdut actualitat, perquè retrata la condició humana; va ser un autèntic goig, compartit amb un públic que podria haver estat més nombrós.

Hem anat a Garrigàs, perquè els grans festivals d’estiu del litoral gironí s’han descuidat, un any més, de portar teatre en les seves programacions. Ni Cap Roig, ni Peralada, ni Porta Ferrada ofereixen teatre, amb poques excepcions. Temps enrere, l’escenari a l’aire lliure era el lloc ideal per presenciar obres del repertori mundial, moltes d’elles nascudes per ser vistes sota les estrelles. Però si han deixat de programar-ne, hi ha d’haver una causa: el públic estiuenc fuig de res que l’obligui a pensar, a posicionar-se en el fons del comportament humà, que és l’essència de l’escena. La música, en canvi, és neutra, i no obliga a res. En sortir del recinte la majoria ja no recorda el que han sentit.

Per sort, sempre ens quedarà Avinyó, on enguany s’estan fent més de mil actuacions –han llegit bé: més de mil– a càrrec de companyies d’arreu, tant en llocs de gran envergadura com és el Palau dels Papes, així com en espais humils condicionats per a l’ocasió. Hi hem estat, i és un autèntic esclat de creativitat escènica, on es barregen títols immortals amb textos actuals. Dintre del recinte murat, i en els indrets dels entorns, només s’hi respira teatre!