Èpica turística

Cada estiu penso que ja és hora de tornar a visitar Egipte, buscar un hotel a la costa de Tunísia o capbussar-se al mercat d’Istambul. I, invariablement, ho deixo per a l’any vinent. Ho he de reconèixer. La possibilitat de ser objectiu aleatori d’un atemptat terrorista em fa triar destinacions pròximes o teòricament més segures. Digues-me ingenu, com si avui en dia hi hagués cap país, ciutat o racó de món lliure d’amenaça. Potser sigui per això que em revolten les admonicions com ara “no deixis que el terrorisme canviï el teu estiu” o “on vas de vacances, ho tries tu” que solen proliferar aquesta època de l’any. Com si fer front a un grapat de males ànimes que atropellen, decapiten, segresten, apunyalen i assassinen fos una assignatura que els ciutadans de bé han d’aprovar. La por és lliure i protegir-se de la irracionalitat i la barbàrie, una mesura de prudència elemental que no s’ha de confondre amb una claudicació vergonyant que abona els objectius dels terroristes.

És ben cert que el principal objectiu dels malfactors és estendre el pànic irracional i generar una inseguretat que ens obligui a modificar els hàbits i costums. Però no és fent una crida a l’èpica dels turistes perquè els plantin cara com se’ls combat. Garantir la seguretat i protegir persones i hisendes és funció dels governs i dels cossos policials. Els ciutadans ja fan prou col·laborant i denunciant actituds sospitoses. I si de passada tots plegats prenem consciencia de la gravetat de l’amenaça i que potser ens caldrà renunciar a algun gram de privacitat perquè puguin fer la seva feina amb mes eficiència, dominó!