La pregunta de l’estiu

Són ganes de complicar-se la vida posar-se a escriure un article sobre la pregunta de l’estiu. Fa inclús un mica de mandra endinsar-se en aquest terreny, però és obligat, perquè un columnista d’aquest país ha d’adoptar una posició davant una qüestió tan important i transcendental per al benestar de tanta gent. Però pensant-ho bé, insistir en la qüestió són ganes d’avorrir el lector, cansat com deu estar que tot giri a l’entorn del mateix, sempre el mateix! Quin tedi l’estiu! És que no hi ha cap altra pregunta a fer? És que no hi ha cap altre tema que preocupi l’opinió pública?

I la pregunta en qüestió ja cansa perquè se sent formular cada dia tantes vegades, envoltada de tants dubtes i temors, que seria impossible portar-ne un recompte científic i exacte de la freqüència amb què s’escolta, a tot arreu i a tota hora. Però no hi ha més remei, cal parlar-ne i prendre partit, així que... A veure: Senyors i senyores, nois i noies, nens i nenes, que us situeu amb cara de dubte arran del mar, allí on trenquen les onades o al límit de la piscina, allí on acaba el món conegut i confortable de la terra sòlida i pàtria i comença el desconegut de la cosa líquida, deixeu de preguntar una vegada i una altra “està freda?” Cal ser atrevit, agosarat, i no tenir por de fer el salt ni de la gran capbussada. No s’arriba a tocar del mar, després de fer l’exercici d’alçar-se i abandonar el refugi de la sorra, el confort de la tovallola, per acabar fent-se enrere temorosos que l’aigua ens clavi una bufetada en forma de fuetada freda.

Cal ser valents una vegada més, potser l’última vegada i, de cap, o de peus, de dret a l’aigua, sense por. Sobretot això, cap por, que de victòries contra la por es construeix l’home.