Tarda robada

Sento una estrebada al turmell. Sóc a Urquinaona, al metro de Barcelona, just la nit en què s’ha tancat l’acord que pacifica les exigències laborals dels treballadors que han exercit el seu dret a vaga durant 13 dilluns seguits. Llanço la mirada cap als meus peus, on hi ha un home que se m’aferra com la panissola, com una mala herba al camal dels pantalons. Tinc presbícia, i tinc el tic d’alçar els ulls per damunt de les ulleres si necessito veure-hi bé de prop. Just en aquell moment mirava d’aconsellar unes turistes russes sobre si era millor baixar al Bogatell o a una altra estació per arribar al seu hotel. I vet aquí que mentre un individu em tiba del camall, un altre em burxa la butxaca per endur-se’m la cartera. Encara bramo ara, amb un crit que contraposa la llei del mínim esforç amb la del treball quotidià. Surten de la meva boca, impulsats per una mena de pulsió, per una molla, un enfilall de renecs que em fan repassar cinc generacions pel davant i pel darrere les famílies dels lladres en acció. És més fàcil atendre aquesta estadística (patir un intent o un robatori al metro) que no la que us enquestin per l’EGM. I tot i que amb el crit es frustra el robatori, l’efecte intimidatori encara els dona ales per encarar-se’m. Com volent dir: però què t’empatolles, beneit!

Ves per on just al vespre, quan havia agafat el metro per anar a l’hospital de Bellvitge, m’havia fixat en uns pispes mimetitzats com a guiris. Un intent de semblar turistes, quan es veu d’hora lluny que aquells homes és impossible que s’interessin mai ni per Gaudí, ni per la catedral del mar. Ni la gorra ni les bermudes no els encaixen. Fan pena. Passen coses d’aquestes, que et trasbalsen. Que necessites explicar-ho. I més en un temps en què a Catalunya la Guàrdia Civil torna a tenir presència. És clar que ara no s’encarreguen d’aquests afers. Estan per la sedició, que és el que els porta el pa a la boca. Estan per imputar ciutadans. En aquest Estat, on Rajoy ens va testimoniar que no hi ha separació entre executiu i judicial. Que tots estan a la mateixa altura i que ell no s’acotxa davant de cap tribunal, ni com a pioner, ni com a ningú que sàpiga res de res. Ignorar-ho tot, mentre l’estrebada al turmell i la burxada a la cartera és disciplina olímpica. Aquests no fan mai vaga.