La soledat madrilenya

Fins a tres vegades han preguntat els mitjans de Madrid pel referèndum, aquest divendres, a la roda de premsa dels resultats semestrals de CaixaBank. I tots tres cops han obtingut la mateixa resposta evasiva: “El banc només es preocupa de donar bon servei i guanyar quota de mercat.” És a dir, ni tan sols una entitat bancària a la qual no convé que es desestabilitzi el marc institucional es decideix a significar-se pel que queda del règim del 1978, cada cop més autoritari en la seva decrepitud. D’aquí no se’n pot desprendre, en absolut, que al banc li faci la més mínima gràcia aquesta crisi institucional, ni tan sols que simpatitzi amb les aspiracions d’un catalanisme més o menys insurreccional. El que és significatiu és la distància pública que han pres la pràctica totalitat de les grans empreses catalanes, que ja no confien en un sistema polític incapaç de fer política.

El fet és que, dins de Catalunya, a l’Estat espanyol li queden pocs aliats incondicionals que el legitimin democràticament. Uns quants ajuntaments, un Foment crepuscular, algun grup de comunicació amb problemes i no gaire cosa més. A Catalunya l’estratègia de la repressió –amb la Guàrdia Civil intimidant, dia a dia, responsables institucionals– no és compartida per gairebé cap dels agents polítics i socials d’aquest país, per més que el PP consideri que és l’única actitud que li convé. Ningú no es mullarà el cul per un enrocament que no és el seu.

Com més autoritària és la reacció de l’Estat espanyol, més colonial esdevé la imatge dels polítics de Madrid; fins al punt que cada cop es fa més difícil donar la cara per un sistema polític que és incapaç no ja de reformar-se, sinó, simplement, de negociar una situació límit. Els mitjans de Madrid poden insistir en la mateixa pregunta, però cada cop sumaran menys respostes afirmatives a la d’Albert Boadella. A Catalunya, estan sols.