Apolítics i no-nacionalistes

Un apolític és algú que, com es diu avui, per defecte està amb qui domina la política. Qui se’n digui no us ho admetrà mai, però l’apolític compta tant políticament com el que presumeix de compromís polític, perquè la seva teòrica omissió política de facto afavoreix qui controla la que es faci en aquell moment. La pretensió i la conseqüència de ser apolític porta a la frase síntesi de Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.” Per això la pretensió dels que han monopolitzat la política ha estat sempre que el súbdit estigui pel futbol, etc. “Joven, haga como yo, no se meta en política”, diu que va dir Franco, i “Detesto la política des del fons del meu cor”, va afegir-hi Salazar, el dictador de Lisboa. Dos apolítics la política dels quals va costar milers de morts.

Amb el nacionalisme –un aspecte de la política– passa el mateix. Qui presumeix de no-nacionalista, li agradi o no, o vulgui o no, se n’adoni o no, és nacionalista per defecte. En més o menys intensitat, però de forma indefugible. L’ostentació de no-nacionalisme és garantia de solidesa i sovint d’afiliació nacional. I això es fa més evident on hi ha conflicte nacional. Evident? Per a molts segurament no tant. El nacionalisme espanyol ha estat i és tan potent que per a moltes persones és natural. Tan natural que fins i tot molts soi disants nacionalistes catalans parlen indolentment de “mercat nacional”, “selecció nacional”, “canals nacionals”, etc. espanyols. A vegades els entusiastes del transparent nacionalisme espanyol incorren en contradiccions com ara les que acaba de proferir la califa del PSOE andalús: després d’afirmar que ella i el seu partit no són nacionalistes, ha rebutjat la nación de naciones del seu competidor perquè a Espanya... de nacions només n’hi ha una, només n’hi pot haver una. El que deu ser cert és que el potentíssim nacionalisme espanyol té la nació edificada a mitges. El model era França però el resultat és Espanya. El nacionalisme espanyol no ha sabut o pogut acabar la nació espanyola, i això mateix n’explicaria l’agressivitat.

El nacionalisme català és defensiu, de rebuig a l’assimilació que ha pretès el veí que disposa de la força. Si no fos tràgic seria còmic veure’s acusat de nacionalista per qui, amb el Constitucional agafat per la carn d’olla, posa entrebancs en nom de l’innombrable que, per més cinisme, resulta que no té partidaris!