Mandela i Mortadel·lo

Entre les moltes coses que haurem d’agrair al procés d’autodeterminació que s’ha convingut d’iniciar en els últims temps a Catalunya és que haurà servit per donar-nos a tots plegats lliçons ben fondes de democràcia, d’història i d’activisme, entre d’altres disciplines, com per exemple les relacionades amb el periodisme o la moralitat. Certament estem veient coses portentoses.

Que l’estat espanyol tenia greus mancances era cosa coneguda, però que fos capaç d’arribar tan lluny no cabia dins la ment ni dels més suspicaços. Que la premsa espanyolista cauria en la manipulació era previsible, però que també ho faria la premsa progressista, que anava donant lliçons de puresa objectiva, ha estat molt dolorós, fins i tot pels que encara seguien pagant la subscripció. Els mateixos que deien que tot plegat era un invent d’Artur Mas perdien bous i esquelles per les cancelleries internacionals, comprant voluntats per mirar d’aturar la difusió de les idees independentistes. S’han dit tantes coses que un dia s’haurà de posar tot plegat en forma d’inventari, i llavors, potser llavors, alguns es penediran d’haver estat tan grotescos, alhora que comencin a adonar-se del perquè han perdut part del ‘territori nacional’.

I això sense esmentar la coneguda ja com a operació Catalunya, que estava implícita en el sabor que anaven tenint certs editorials, o certes rodes de premsa posteriors al Consell de Ministres. Entre la claveguera i el despatx la distància era ben curta; la cosa anava de despatxos, no de soterranis. Si aquesta forma de brutalitat totalitària i sòrdidament abusiva ha trigat tan poc a ser denunciada –almenys en reportatges a la premsa i a la televisió; podem preveure que ningú respondrà mai davant de la justícia ordinària– és perquè té tots els components del sainet espanyol, amb la seva barroeria de policies beguts, micròfons mal posats i matrones fumadores que no saben el que es diuen. S’ha volgut frenar la democràcia catalana i els seus representants amb Mortadel·lo i Filemó. Tot això ho dirigia la TIA.

L’última pallassada més o menys autoritària gira entorn de paraules com sedició, estat d’excepció o interrogatori. Davant d’això, ja no se sap què s’ha de fer. L’Estat vol fer por, i apunta fins i tot contra els patrimonis dels responsables del vell 9-N, mirant, doncs, d’espantar de cara a l’1-O. Això ha fet que des de l’activisme independentista es parli de recaptar diners per pagar multes, fent evident tant el múscul com la mancança en la vertadera capacitat de sortir del laberint espanyol.

És ben cert que al final tot acaba depenent de les creences: si hem arribat fins aquí és perquè ens ho hem cregut, tot i que semblava impossible. Ara queden unes últimes fases o pantalles, i no té sentit flaquejar, perquè seria pitjor. Se sabia que si s’emprenia el camí s’arribaria a aquest passadís obscur i ple de perills i paranoies. Si no s’estava disposat a creuar-lo s’hauria d’haver dit abans i ens hauríem estalviat l’èpica de diumenge i les cites de Mandela o Luther King.

L’única opció possible, ara mateix, és treure l’espasa del roc. Tanmateix, ja sabem les conseqüències de la derrota, que estem patint a hores d’ara: repressió més o menys dura i ofec econòmic, mancances en infraestructures, trens, aeroports i autopistes, per no parlar de les dificultats de seguir fent vida en català o tirant cap endavant el model d’immersió a les escoles. El que ens espera és una versió accentuada del que ja tenim. La derrota ja l’estem compartint, enllaunats en un vagó de Rodalies.

El pitjor que podria passar, doncs, és que el procés s’eternitzés en un desempat interpretable, ambigu i que no acabi satisfent ningú. Pot passar que fem alguna cosa, inevitablement tolerada, el primer dia d’octubre, però que no sigui ni massa clara ni convincent. Alguna cosa que ni els independentistes acabin de veure amb bons ulls: participació minvada, cens erroni o incomplet, por pels carrers amb presència massiva de policia, polítics empresonats o amenaçats els dies anteriors, resultats incomptables o retardats, amb atacs informàtics, com el 9-N, declaracions internacionals a la contra.

El pitjor que podria passar és que ens quedéssim tal com estem, en aquesta espera infinita, en un etern mentrestant, carregats d’esperances i d’hipòtesis. Mai com abans, ni a les primeres eleccions després de la dictadura, hi havia hagut en joc tantes coses. Espanya s’hi juga molt més que nosaltres; en cas de perdre Catalunya, serà un estat inviable, obligat a pactar amb els seus antics súbdits per satisfer els criteris econòmics de la UE i dels mercats internacionals.