A qui obeir?

A mitjan juliol hem celebrat el segon centenari del naixement de Henry D. Thoureau. Aquí m’interessa la seva actitud relativa a l’obediència política. De Thoureau es coneix –i ara es comença a reconèixer– Walden, o la vida als boscos, on es lloa la vida senzilla, aliena a angoixes tecnològiques, i també La desobediència civil (1849), que explicita els fonaments de la resistència individual –a l’estil del que farien Ghandi o Luther King– contra aquell govern que es manifesti injust. Té més mèrits, i va anticipar idees que trobem ara a l’ecologisme o a la teoria del decreixement.

Un home estrany, sens dubte, però amb mèrits (la lluita abolicionista, entre d’altres). Em resulta paradoxal l’individualisme extrem i la seva proposta d’una mena d’ociositat vital. En qualsevol cas, Thoreau fou un intel·lectual pacífic, que argumenta en favor d’una resistència no violenta a tot el que va contra la consciència. Reconec el valor i la necessitat de l’obediència com a virtut i, a la vegada, en voldria assenyalar els límits. No en volem més, d’Eichmanns. Obeir persones o papers sense saber per què, només pel sou o estalviar-nos problemes, empobreix. No ens serà difícil aplicar-ho a la vida privada o a la situació de la nació catalana en l’actual cruïlla.

Entenc que cal obeir a: a) les lleis justes; b) la paraula donada, els compromisos assumits; c) tot allò coherent amb el nostre projecte i ideals vitals. Ara bé –i no m’embranco aquí amb les lleis divines, que puguin estar per sobre– sempre hi ha dos límits infranquejables: la pròpia consciència i allò just en si (no només perquè vostè o algú ho imposi). Un model de cada?: Sòcrates i Thomas More. També els cristians ho pensem així. I, per als postil·lustrats, recordo que l’ètica formal de Kant lloa l’autonomia moral, que no necessàriament ha de ser atea ni encara menys relativista. La raó humana ens ajuda a identificar què és digne. Semblaria que als nens petitons, als fidels d’una creença o als dèbils (per por o minusvàlues) els fos més fàcil obeir: senzillament, executen el que els diuen. No ho sé, no ho crec. L’excel·lència de la virtut rau a actuar per convicció, de cor (també quan respectem el límit de velocitat, paguem impostos o no malaguanyem plàstics).

Per això cal que un poble pacífic i treballador, dotat d’un Parlament legítim, resisteixi –amb serenitat i intel·ligència pràctica– a qui se li enfronta de males maneres: no podem no fer-ho. Vostè faria el mateix, Kant faria el mateix, i també sant Pau. N’estic segur. Ah! I res de fanatismes: sabem que Kant –com Thoreau, i tants d’altres– van tenir dubtes a la seva vida. I vostè i jo. M’estimo els ciutadans d’Espanya, d’Europa i del món. Els vull bé. Però, en la defensa de la llibertat pública, m’hi va la consciència.