Renda mínima, ruïna màxima

La renda garantida de ciutadania, que el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat el mes passat, és una idea pèssima. Perquè desincentiva la iniciativa individual, perquè incrementa la burocràcia, perquè no tenim prou recursos per satisfer tantes necessitats, i perquè no aixecarem el país treballant gens o menys sinó més i tothom. Qualsevol renda mínima incondicional és insostenible al cap de no gaire temps. És com passar de curs sense fer exàmens o, si encara n’hi ha, sense haver-los aprovat: vindrà una legió d’experts a justificar-ho, però tothom sap que el nivell de coneixements baixarà en picat. Era previsible que la mateixa classe política reincidiria en els mateixos errors en àmbits diferents. Però no és solament una mala idea a la Catalunya actual, sempre ha estat una mala idea; encara que ens sobressin els diners, seria una mala idea. Un exemple, el que es coneix com a sistema Speenhamland, que es va aplicar des del 1795 en alguns comtats del sud d’Anglaterra: es tractava de garantir uns ingressos mínims, en funció del cost de la vida, en temps de vaques magres. El resultat va ser, primer, que els empresaris escatimaven el sou als qui treballaven, confiant que, si no en feien prou per viure, ja els ajudaria la fiscalitat, i segon, que els beneficiaris no es movien d’on eren per por de perdre el subsidi i així deixaven d’anar a un altre lloc on haurien pogut trobar feina. Va durar poc. Les mateixes causes provoquen els mateixos efectes. Hi ha coses que només s’expliquen per la necessitat tàctica de trobar suports immediats.