Full de ruta
Del ‘last minute’ a l’ensumania
Obro la bústia i trec un fullet publicitari. Està doblegat i hi veig la imatge d’un home volant i un gran eslògan vermell que diu “Last minute!” No fan publicitat ni de viatges ni de vols, sinó d’electrodomèstics, i per això no entenc a què treu cap un ús tan gratuït de l’anglicisme en qüestió. La llengua és viva i està en constant evolució, enriquint-se del seu contacte amb altres llengües i cultures i manllevant i fent-se seus alguns mots, ja sigui perquè no existeixen en la llengua pròpia o perquè han arrelat a fons en el parlar oral. Juguem a futbol i a bàsquet; quan anem d’etiqueta ens posem un esmòquing, i si el tràiler d’una pel·lícula ens agrada, l’anem a veure al cinema i després fem un sandvitx. Aquests, d’anglicismes, ja són nostres i no en qüestionem l’origen etimològic cada cop que en fem ús.
Però tornem al fullet publicitar, perquè és aquí, entre l’ús i l’abús, on el tema és posa lleig. Quan tenim pressa recorrem al fast food en lloc del menjar ràpid; no ens fem autoretrats sinó selfies, i les ciutats, els cotxes i els telèfons són smarts en lloc d’intel·ligents. La gent que no és cool és freak, perquè ara el look que tenim determina el nom de la cosa: punk, hipster o underground. La gent treballa de coach o de comunity manager; es funden start-ups i es fan jornades de networking o workshops per facilitar el business-friendly. Fem un brunch a mig matí per si no tenim temps de dinar i a la tarda, quan es plega de la feina ens convertim en runners, que és més trendy que no pas dir que ens desfoguem corrent.
Reflexiono sobre aquest empobriment de llengua i em ve al cap la paraula ensumania, un localisme que només fem servir els de casa i els del poble del costat, i em qüestiono si la canalla encara sap què significa. Ho pregunto a l’Ariadna, que té nou anys, i em respon amb una altra pregunta: “Ensumania és xemeneia, no?” El seu interrogant posa en evidència el poc ús que en deu fer, però el fet que l’hagi encertat m’omple d’esperança.