Arran de morir d’èxit

Només és una anècdota. En l’estiu de fa uns anys vam anar amb la meva neta petita a fer una volta amb el bus turístic barceloní (a ella li feia molta il·lu), després vam anar a dinar a un restaurant i la tarda ens portà a xafardejar, i comprar, a uns grans magatzems. Dit de manera clara: una jornada d’idolatria capitalista, no sé si criticada pels amics antisistema. I no és cap secret que alguna vegada he votat l’esquerra alternativa i que avui tinc un cert compromís amb la gent de Guanyem del meu poble. A certa edat, es poden dir les coses pel seu nom.

A una immensa majoria ens agrada fer turisme. Amb tot, el concepte és força difús i hi ha moltes maneres de fer-ne. I, si convé, parleu amb la gent del vostre entorn i pregunteu com passen les vacances. La qüestió és que avui Catalunya és un destí atractiu per al turisme internacional, tant per la pròpia oferta com pel clima d’inseguretat de moltes reputades històriques destinacions turístiques. Una darrera apreciació diu que a Barcelona ciutat l’any 2000 hi pernoctaren en hotels uns dos milions de persones i que l’any 2016 aquest nombre augmentà fins a set milions. Afegim-hi creuers i visites de gent amb estada fora ciutat o estadants en pisos descontrolats. A la capital catalana, la presència de visitants és aclaparadora. Catalunya és coneguda arreu del món i Barcelona n’és referència. El benefici crematístic és important i a la vegada és considerable el preu de l’equilibri i la convivència.

El turisme és important, molt important, i cal consensuar un pla turístic que recondueixi una situació desordenada. El problema és complex i s’ha de reconèixer que a vegades hi ha interessos divergents, fins oposats. Però els temps són els que són i és necessari conviure amb una conjuntura que, ben portada, pot ser bona per a Catalunya, però mal enfocada pot esdevenir una bomba de rellotgeria. No es pot morir d’èxit, quan l’èxit és motor de vida.

Quan l’Ajuntament de Barcelona, fins el govern de la Generalitat, no sàpiga trobar les coordenades d’un turisme sostenible, el tema es pot anar deteriorant, i més quan alguns jovenets es pensen que tot val per forçar aquest debat. Les noies i nois d’Arran sembla que no saben escatir la diferència entre un correfoc i un atemptat amb navalles a la mà, i això és una invitació a trencar la convivència. La disputa social és prou important per dificultar-la amb criaturades. Arran, potser ajudada pel germans grans de la CUP, hauria de fer una escola d’estiu per reflexionar sobre les seves estratègies. Aquest és un article que no hauria volgut escriure, i potser m’he posat i no em demanen, mes cal dir les coses pel seu nom, tot i que estigui arran de poder perdre amics.