Prohibit nens

Som a l’era de les prohibicions. S’aproven sancions absurdes per tocar el que no sona a gent que no s’ho mereix: la retirada de terrasses dels bars a l’estiu, l’aparcament a segons quins carrers perquè no fa maco, els gossos a la platja... Però els de dalt no veden urgències com l’entrada de criatures als restaurants. I quan dic criatures parlo de la franja d’edat que va dels zero als dotze anys. Els nens, ja se sap, són nens, diu la gent que no en té. Emprenya molt anar a un restaurant i acabar amb el cap com un timbal i l’estómac regirat per culpa dels xiscles, les corredisses, les baralles, les rebequeries i l’estrèpit de mòbils i tauletes a tot volum que ens regalen els petits de cada casa. Els pares d’avui –els culpables reals de l’anarquia infantil– han oblidat “la força mística d’un bon clatellot”, en paraules del guionista Callahan Ruiz. Ells van al restaurant, i els nanos “ja s’entretindran”, pla que es tradueix en “ja irritaran als altres, i nosaltres a la nostra”. Cabrons negligents. El mateix passa a les botigues. T’emproves uns texans i a l’emprovador del costat dos nens juguen a empentar-se l’un a l’altre contra el mirall i a córrer amunt i avall abans d’amagar-se sota un penja-robes de camises de lli. Envies els texans a prendre pel sac i amb la mirada assassines la mare, que riu amb una amiga davant del Whatsapp. Però tant li fot: t’asseus a relaxar-te en una terrassa i treus un llibre de la bossa. Segur que al cap de poc tres o quatre xics t’encerclen com un estol d’abellots mentre els seus progenitors en fan cas omís. Si tens sort, no et llançaran la canya i els cacauets al damunt. Ni se te’ls fotran. I el llibre el llegiràs quan vagis a cagar.