Estiu 1992

Als 25 anys de l’estiu del 1992, hem tingut més present l’estiu del 1993. Ha estat gràcies a la pel·lícula de Carla Simón que ens ha robat el cor i els sentits i ens ha fet recordar com fumàvem, tot i la ressaca olímpica. En aquest present en que mapem la realitat, fa 24 o 25 anys l’apamàvem. I ens sembla que les nenes Laia Artigas i Paula Robles han estat sempre a la pantalla del cine esperant que s’encengués el projector. Que només elles ens poden fer versemblant el drama de la sida, que s’ha endut pare i mare de la Frida. És una nena de 6 anys que acumularà les llàgrimes per quan pugui plorar, feliç, ja aclimatada a la seva nova família, del seu oncle i tieta. Estiu 1993 és el fenomen de l’estiu del 2017, en dura competència amb la Guàrdia Civil, que no perd plànol, com va fer el 1992. Quan vaig veure aquesta joia, aquesta opera prima tocada per l’èxit a Berlín, Màlaga i allà on es presenti, a Tarragona, a les Gavarres només en feien un passi diari. Ja se sap que fins i tot sense que el Tribunal Constitucional resolgui, els nostres exhibidors i “majors” s’encarreguen que les cartelleres catalanes vagin molt per sota del 50% de films en català. En comprar les entrades em va sobtar que la caixera em demanés si la volia veure al passi de les 18.15 h, perquè no la projectaven a cap hora més. Però entenc que treballen sota pressió lingüística. Setmanes abans, quan vaig anar a veure Gru 3 el meu dolent preferit, un home que parlava en anglès amb el que devia ser el seu fill, va demanar el full de reclamacions per queixar-se que al pasquí de propaganda amb els horaris de la programació setmanal no hi havia prou castellà.

El català els fa nosa. Els ofega. Aquests s’estimarien més que això, el cinema en català (i fins i tot la publicitat) sigui un ermot. El mateix TC carregant-se el cànon digital sobre les operadores de telecomunicacions torpedina una de les noves vies de finançament del cinema català. Per això encara celebro més l’èxit d’Estiu 1993, perquè aquesta infantesa demostra una gran maduresa.