El meteorit fugaç

“Levántese el acusado. ¿Tiene algo que decir?” “Solo digo que soy inocente”. “Visto para sentencia; desalojen la sala”. Cop de maça i fora tothom. En el meu temps d’estudiant, assistia a judicis a la Casa Pastors –llavors era l’audiència– i m’asseia entre el públic. Admirava les peces oratòries que en el procés final del judici peroraven tant l’advocat acusador, el fiscal, com la defensa. Solien ser brillantíssimes, i no em veia en el paper del jutge que havia de dictar sentència, ja que cada part semblava posseir la raó. En aquella època –anys cinquanta del segle passat– s’aplicava la pena de mort, la qual cosa feia que les causes per assassinat fossin d’una gravetat extrema. Solien assistir-hi entre el públic les esposes dels advocats, per tal d’escoltar els seus marits. Després, acusadors i defensors feien plegats el vermut a la Rambla, i semblaven amics de tota la vida, fet que, francament, em deixava desconcertat. Els havia sentit, d’amagat, fer broma sobre el pobre acusat... I li anava la vida!

Ara he tornat a la Casa Pastors, no una vegada, sinó quatre, acompanyant diferents nets menors d’edat. Els he volgut ensenyar, abans de tot, aquelles sales de l’audiència i els antics despatxos dels jutges. No hem pogut anar a baix, als calabossos on es custodiava els encausats, perquè no són visitables. També és un goig visitar l’interior d’una de les torres de Sobreportes, que acumula tanta història. Cal que les noves generacions encara en edat impúber ho coneguin. El més important, però, és veure l’exposició sobre Fidel Aguilar, el meteorit fugaç, que va morir als 22 anys, deixant tant d’art acumulat en una existència tan curta. Ara que les noves generacions sempre pensen que encara són massa joves per fer res de bo, Fidel Aguilar és un exemple de com no s’ha de malgastar els anys de joventut.

I cada vegada hem sortit entusiasmats d’Eva Vàzquez, comissària de l’exposició, per l’immens treball de recollir originals dispersos, classificar-los i posar-los a l’abast del públic, així com editar un dels millors catàlegs d’exposició que hem conegut. Gràcies a la seva empenta i coneixement, quedarà un record inesborrable de Fidel Aguilar. Llàstima –tot s’ha de dir– de la poca assistència de gironins a l’exposició. Només quatre turistes romanien per les sales, tantes vegades com hi hem anat. Els gironins no “perdem el temps” veient museus ni exposicions. És lamentable el poc interès demostrat. Només alguns lletraferits, que aprofiten per fer-hi objeccions. Potser el lloc era inadequat, però quan es gastin quatre milions per fer-hi un museu d’art modern i contemporani res no serà el mateix. Es perdrà l’essència d’aquell antic palau, tants anys dedicat a impartir justícia.