Ordenances supèrflues

Posin per cas que ens trobem en una zona per a vianants acabada de construir. Un espai a tocar del mar Mediterrani i que després de molts anys s’han extirpat els vehicles d’aquesta zona i només es permet l’entrada als camions o furgonetes de càrrega i descàrrega. Tothom detecta que un espai com aquest, envoltat de terrasses, amb la sorra de la platja a pocs metres i sense vehicles de motor és ideal perquè els nens hi juguin a voluntat. Com si haguéssim tornat dècades enrere i els infants poden apoderar-se del carrer sense que els pares hagin d’anar amb l’ai al cor del que pugui passar. Sembla idíl·lic i paradisíac. L’encanteri es trenca quan un agent local s’acosta a una família i li comunica que no es pot anar amb bicicleta per aquell espai. Ho fa perquè un nen de cinc anys pedalava feia pocs segons per aquesta zona lliure de perills per als infants. El pare se’l mira sorprès i no acaba d’entendre que en un espai que precisament es deu haver fet perquè tothom, des dels més petits als més grans, el pugui gaudir es limiti el plaer dels més petits. L’agent, amable, els informa que ho posa a l’entrada de l’espai i es remet a l’ordenança municipal que així ho preveu. Això sí, per aquell mateix espai on un nen amb ulleres ara se’l mira amb recel i trist per no poder seguir pedalant a cor què vols, s’hi pot anar corrent, amb patins, monopatins i, fins i tot, amb aquests artefactes a motor elèctric. L’agent admet que és absurd que sigui així, però que així ho preveu l’ordenança. I és que sovint els consistoris han entrat en una escalada de la normativització on la llibertat sembla que té poc espai per desenvolupar-s’hi. És com aquelles ciutats i pobles on es prohibeix jugar a pilota a les places. Ja em perdonaran, però arribarà el dia que maldarem perquè els infants puguin pedalar a voluntat i sentir el bot de la pilota, perquè, com saben els pobles més petits, veure infants jugar, cridar i riure és el millor símbol de vida per a qualsevol barri, pedania o poble. No fa pas gaire temps, una capital aprovava una ordenança de civisme que va portar cua. Estava previst multar si un grup de nois o noies celebraven un aniversari sense haver demanat permís o multar si algú gosava penjar la roba en un punt que es veiés des de la via pública, amb l’afegitó que “agredís la imatge” de la bella ciutat. Segur que no s’ha sancionat ningú, però hi ha normes que agredeixen la intel·ligència.