Jesús Tuson

Estic desolada per la mort prematura del lingüista Jesús Tuson. Ha fet molt més que d’investigador i docent: ha sabut divulgar, amb un enorme èxit, les qüestions més complexes del llenguatge. Per exemple El luxe del llenguatge o Mal de llengües crec que són a la biblioteca d’un enorme nombre de catalans, siguin estudiants o no.

Jo mateixa, malgrat la meva provecta edat, he estat alumna seva, ja que vaig fer el doctorat molt tard i ell era un dels professors del que aleshores eren els cursets de doctorat. Va ser un plaer escoltar-lo. A més, he estat una lectora atenta del gavadal de llibres que va escriure.

D’ell he manllevat sovint una frase contundent, magnífica i completament certa: les llengües universals, diu Tuson, totes sense excepció, han estat precedides per un exèrcit.

Podria citar una dotzena més de frases memorables. Sobretot les referents a la metàfora, un terreny que trepitjava amb una seguretat admirable.

Tenia encara molta feina per fer, però l’hem perdut. De vegades em pregunto angoixada on va el talent de les persones sàvies quan moren. Sé la resposta, però em fa ràbia saber que aquell talent ja no produirà més coses noves. Tenim el recer del que ja ha publicat. Tenim el recer de les converses mantingudes amb ell.

Una altra qüestió que em preocupa és què passa amb el renom de la gent de vàlua. Sabem per experiència que alguns són lloats contínuament, i que se’ls reten homenatges contínuament. Però d’altres són oblidats de seguida que moren. Estic pensant –sense dir-ne noms– en persones valuoses: per què d’unes ens en recordem molt sovint i d’altres cauen sota capes d’oblit? A la Institució de les Lletres Catalanes, per exemple, tenim una cura especial a recordar els escriptors i les escriptores que han desaparegut i de les quals podem palpar el deixant que han solcat en l’art.

Jo el trobaré a faltar, a Jesús Tuson. I moltes, moltíssimes persones més, també. No l’oblidem. No.