Keep calm
Els murs de la ignomínia
Europa ha renunciat a convertir-se en un mirall de les llibertats i ha bastit els seus propis murs de la ignomínia i la por
Durant la segona meitat del segle passat, el mur de Berlín es va convertir en el símbol d’una Europa dividida per la Guerra Freda; una frontera que separava el vell continent entre comunisme i capitalisme. Quan va caure, algun analista va vaticinar la fi de la Història, però els estats s’ha afanyat a construir nous murs, a consolidar noves fronteres. Es tracta de quilòmetres i quilòmetres de tanca erigits per l’ésser humà contra l’ésser humà. Una autèntica paradoxa. Són 700 quilòmetres a Cisjordània, 3.360 al sud dels Estats Units, 1.416 a Corea del Nord... La llista és interminable. Algunes d’aquestes tanques s’han erigit amb l’excusa d’intentar aturar el terrorisme o el tràfic de drogues; d’altres, per frenar la sortida del país o aturar l’entrada de la immigració. Els murs s’aixequen als cinc continents, fins i tot en aquells països que s’havien erigit com a referents de la llibertat i la solidaritat. Segons un informe de l’Overseas Development Institute (ODI), d’ençà de la caiguda del mur de Berlín s’han construït o començat 1.200 quilòmetres de tanques frontereres a Europa. La fal·lera dels governs per frenar els moviments de la població, alimentada pels populismes de dretes i la por de la ciutadania, ha suposat inversions milionàries. Només entre el 2014 i el 2016, Europa es va gastar 17.000 milions d’euros per frenar les arribades d’immigrants. I, entre el 2005 i el 2017, el pressupost de l’agència europea de fronteres (la Frontex) va passar de 6 a 254 milions d’euros. Un informe de 22 periodistes europeus sobre 11 països indica que les empreses de vigilància guanyen 30.000 milions d’euros anuals en el mercat comunitari. I, mentre s’alimenta el negoci de la seguretat, Europa s’atrinxera contra l’arribada d’immigrants i estableix quotes vergonyants davant el drama dels refugiats; i, a sobre, les incompleix. Malauradament, el vell continent, que durant el segle XIX va liderar l’avenç de la democràcia, ha renunciat a convertir-se en un mirall de les llibertats i ha bastit els seus propis murs de la ignomínia.
