Veure món

Els més joves no ho saben però fa un temps, volar tenia glamour. Arribar a l’aeroport, pujar a l’avió i el servei a bord, eren un ritual que, per l’excepcionalitat, formava part de les grans ocasions. Expliquen que alguns aparells que feien vols transoceànics, fins i tot tenien llits i que quan tocava fer nones l’hostessa acotxava els passatgers i els desitjava bona nit. Ara ja pots estar content sinó t’etziba un ronc o et vessa el suc prefabricat per sobre. Volar s’ha convertit en una tortura refinada que irònicament els usuaris acceptem de bon grat a canvi de preus low cost. Per un bitllet barat estem disposats a fer cues estúpides, passar controls humiliants, respondre preguntes impertinents, llençar líquids inofensius i suportar estoicament hores i hores encaixonats entre seients pensats per a nans. Això si tens sort i la companyia no s’ha venut el teu bitllet d’estranquis perquè ha fet overbooking, no t’aplica una clàusula abusiva o el vol simplement surt amb hores de retard per “causes tècniques” que ningú no explica. Tot perfectament legal perquè els polítics, tan preocupats per regular nicieses, no tenen pebrots de posar-hi mà i el sector aeronàutic és un campi qui pugui on sempre pringa el passatger. Ben mirat, però, la culpa és nostra per acceptar amb resignació ser tractats com ramats de xais camí de l’escorxador, que qualsevol secundari uniformat ens tracti com si fos el general Bum Bum i que el preu de la dignitat sigui equivalent al preu d’un bitllet amb Cutranga Air. Hem acceptat que el confort mínim i el servei decent són exclusius dels potentats i que la tropa només mereix entrapa de xopet i 43 centímetres d’espai vital. Com deia en Joan Capri, això us passa per voler veure món!