Els bancs que han desnonat milers de famílies guarden alhora milers de pisos buits esperant un mercat que es recupera. Les entitats redueixen plantilla i tanquen oficines a dojo per maximitzar els seus beneficis i fer contents els seus accionistes. I aquí ningú importa. La gent gran un dia va ser atractiva per a la banca, era un objectiu fàcil per colar-li trampes financeres aprofitant la confiança que hi dipositaven. Ara els bancs fugen dels pobles petits i amb població envellida, sense que els més de 60.000 milions de diner públic del rescat bancari serveixin per exigir una mínima responsabilitat social amb el territori, com la misèria que costaria mantenir un simple caixer allà on hi havia una lluent oficina.