Poble petit, festa gran

Hi vam anar per altres raons, però ens vam trobar que el poble celebrava la festa major. En els set o vuit quilòmetres de pujada des de Ribes de Freser, només vam trobar un cotxe que en baixava, tot feia pensar en la placidesa i calma més absoluta. Però just en albirar Pardines després d’un penúltim revolt, ja vam veure que la cosa bullia, es veien cotxes arreu, i fins el gran aparcament oficial (per dir-ho així) era atapeït com una magrana.

El poble em va sorprendre, i també als qui venien amb mi, per la seva netedat, endreça i cases molt ben conservades, tot pedra pura, tot molt senzill però ben posat. A prop de la plaça del Pedró, en un vell abeurador on encara corre molta aigua, mai ens podíem pensar que, immersos en la calor sufocant dels primers dies d’aquest agost, aquella aigua fos tan freda. Pels carrers, unes penjarelles de colors posaven el toc públic festiu a la celebració; al balcó de la Casa de la Vila hi lluïa la bandera de Pardines i es veia gent pertot arreu, tot i ser un lloc on s’ha d’anar expressament i ja no es pot tirar més enllà, si no és a base de pistes forestals. És un poble que no arriba als cent seixanta habitants –ens deia l’alcaldessa, Núria– però tothom hi treballa i col·labora amb gran entusiasme. Jo anava quedant més i més meravellat que amb tan poca gent hi hagués tanta vitalitat perquè, i només és un exemple, la festa major dura cinc dies i el programa presenta gran varietat d’activitats i de celebracions. A més, Pardines és un poble amb història, documentat ja al segle deu, en el testament d’una monja de Sant Joan de les Abadesses.

Per tot plegat, he de dir que l’he trobat a faltar en una llista publicada dilluns passat en aquest diari, on es donava compte precisament de les festes majors de pobles petits de la demarcació. A Pardines no hi ha res especialment il·lustre pels seus carrers i places, cap magnificència ni cap senyal imperial o augusta. Tot és net, polit i endreçat, tot es veu digne i senzill, autèntic i treballat just fins on ha calgut, no hi ha res que enfarfegui ni cansi, tot és amable. En canvi (i també només és un exemple que se m’acudí precisament a Pardines) a Toledo sempre he quedat cansat d’esperit i de cames, tip de tants escuts imperials, de tantes pujades i baixades glorioses, de tanta magnificència bofegada. Passo de sobres amb molt menys, Pardines n’és un bell exemple.