25 anys de bogeria

Aquest és un any d’aniversaris: en fa vint-i-cinc que Barcelona va organitzar els “millors Jocs Olímpics de la història”. També fa un quart de segle que Sevilla organitzava l’Exposició Universal (hauria estat imperdonable que Catalunya fos l’únic territori de l’Estat que aconseguís relleu internacional!).

Coincidint amb l’Expo, el govern del socialista Felipe González va fer un regal a la seva ciutat: la va connectar amb la capital de l’Estat amb el primer Tren d’Alta Velocitat d’Espanya. No tenia sentit unir Madrid i Sevilla, quan el més lògic era aprofitar els Jocs per unir Barcelona i Madrid o connectar Barcelona amb França, però...

Aquell tren inaugurava 25 anys de bogeria en el transcurs dels quals l’Estat s’ha convertit en el segon país del món pel que fa a disposar de més quilòmetres d’alta velocitat, només superat per la Xina, un extens país amb grans distàncies per recórrer.

El TAV va arribar a Barcelona el 2008 i a la frontera amb la Catalunya del Nord, al cap de dos anys. Tot i que ja aleshores era la línia amb més demanda i, avui, la que té més usuaris, el tren ens va arribar tard (cosa que forma part de l’ADN de la Renfe). Ara bé, mentrestant, els governs espanyols, tant d’esquerres com de dretes, construïen un munt de línies que anaven a morir, d’una manera o altra, a Madrid, circumstància que demostra que els governs espanyols no han après cap lliçó de la història. Tal com recorda Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis, en Interès d’Estat, un llibre d’imprescindible lectura, la construcció de la xarxa de ferrocarrils amb relació a una concepció radial va produir el 1868 la que es recorda com la fallida més important de l’Estat. Va enfonsar la meitat del sistema bancari espanyol i va provocar l’impagament del deute als creditors internacionals. Avui, un de cada quatre trajectes del TAV té un sol passatger al dia i no hi ha cap infraestructura aeroportuària connectada a l’alta velocitat, ni tan sols Barajas. Ineficiència? Quan se sap de qui són les finques expropiades per fer-hi passar les línies s’entén tot...