Gràcies, mossèn Ramon

Mossèn Ramon Alventosa és el rector de Santa Coloma de Farners des de fa una dotzena d’anys. De tarannà tranquil i reservat, camina ràpid els pocs metres que van de la rectoria, al carrer Major, fins a la parròquia, a la plaça, al campanar del qual hi ha des de mitjan juny una pancarta de l’ANC demanant el vot a favor en el referèndum d’independència de Catalunya. Quan passa davant de casa, que és gairebé a tocar de la rectoria, a penes hi ha temps per adreçar-li un bon dia o passi-ho bé. Va amb el temps just. Desenes de visites i reunions l’encalcen. I a més a més té també al seu càrrec la parròquia de Riudarenes. Juntament amb Barcelona, Santa Coloma i Riudarenes són els tres únics noms de pobles i ciutats esmentats en la lletra històrica d’Els segadors.

Doncs bé, mossèn Ramon ha tingut l’estrany privilegi que a casa nostra gaudeixen tots aquells que serven la fidelitat a la terra i als seus orígens: pel senzill fet d’haver deixat que es pengés la pancarta al campanar –que més enllà de ser-ho de l’església, és el símbol que ens reconeix a tots els colomencs com a poble– ha estat insultat i vexat pel trogloditisme espanyolista, que l’ha passejat –a ell i al nostre campanar– per les televisions de l’Estat amb l’habitual indecència d’aquests casos, barrejant-ho tot i desinformant fins a la darrera paraula.

Per a posar les coses a lloc, precisament l’associació La Sega 1640 feia públic el 8 d’agost un escrit esplèndid de suport al mossèn (http://www.lasega1640.cat/?tag=mossen) i a més recordava que l’estelada que tradicionalment es penja al campanar per la festa de la Revolta dels Segadors es fa des del 2006. N’estem orgullosos.

Aquests dies, els lectors d’El Punt Avui han pogut llegir unes paraules de mossèn Alventosa on assenyalava, amb la tranquil·litat que dona dir la veritat, que es va limitar a accedir al fet que l’Ajuntament hi pengés el símbol: “El campanar és de la parròquia i del poble. No ho veig malament perquè l’Església ha d’estar al costat de la majoria.” I justament en aquesta senzilla explicació hi ha tota la clau de volta d’aquest assumpte.

Hem de ser conscients del punt de no retorn en què ens movem. L’independentisme no és una excusa, ni un passatemps, ni un somni, ni una vaguetat deliqüescent, ni un eslògan, ni un roc a la faixa, ni, encara menys, un esport que es practica els caps de setmana. La independència de Catalunya és un manament del poble, expressat democràticament. El fet és d’una transcendència absoluta, cabdal. I a Santa Coloma, on el 80% de la seva ciutadania està a favor de la independència i només 1 dels 15 regidors hi està en contra, què ha de fer un servidor del poble, com el seu rector? Donar-li veu i pau, i acompanyar-lo.

Com milions d’altres catalans i de rectors, mossèn Ramon no espera el reconeixement de cap dret per part de ningú, que mai no arribarà; sinó que s’exigeix el deure a l’autodeterminació. I se l’exigeix diàriament, insistentment, sense defallir. Per això, davant del prec a posar la pancarta, senzillament, com si fos la cosa més normal del món, el mossèn va dir que sí.

Ara i aquí, el problema no el té mossèn Ramon, que com un don Camilo selvatà, actua segons el seu criteri i el del poble que representa; el problema el tenen tots aquells altres que encara no han fet el mateix. I per això cal escampar una crida a omplir d’estelades i pancartes els campanars de les nostres esglésies. Per qui toquen les campanes, sinó per nosaltres i pel futur en llibertat que vindrà? Moltes gràcies per ser-hi i per ser-hi sempre, mossèn. I no es preocupi ni gota per aquells que se n’han queixat i fins us han denunciat. Perdoneu-los, perquè no saben el que fan.