De reüll
Tragèdies i imatges
Diuen que els arxius dels diaris i televisions de Nova York estan plens d’imatges de les víctimes mortes en els atemptats de l’11-S. Mai n’hem vist cap. En aquells moments aquell va ser un pacte tàcit que els mitjans van acceptar complir. Que no haguem vist mai els cadàvers de les Torres Bessones, ens ha insensibilitzat respecte a la tragèdia? No crec. La prova és que setze anys després, la visió dels dos forats dels fonaments de les torres al memorial en record de les víctimes a la Zona Zero és molt més punyent i emocionant que la hipotètica imatge d’un cadàver esclafat al terra, molt més morbosa.
Cada cop que els periodistes ens veiem obligats a informar gràficament d’una tragèdia, es produeix el mateix debat. Us asseguro que el moment de triar la fotografia de portada en un diari quan ha succeït un greu atemptat i més quan toca tant de prop, com va passar dijous, és molt delicat. El dilema es repeteix cada cop. La tria no és fàcil, però pel que fa a la informació, no hi ha diferència entre una imatge amb morts i una sense. El cas és que els que ho van voler dijous a la tarda ja ho havien vist tot. Alguns diran, com hauríem sabut el que va passar realment als camps de concentració sense les fotos de les piles de cadàvers? Eren altres temps i s’informava d’un fet que havia estat ocult. Però en un món sobresaturat d’imatges, opto pel respecte per la víctima. Millor ser bona persona que ser bon periodista.