No vull tenir por

En l’ambient d’aquests dies hi flotava un sentiment de fatalisme, de destí inevitable, fins i tot de certa resignació per l’atemptat de Barcelona. “Havia de passar”, “un dia o altre ens havia de tocar”, “estava cantat”, hem sentit a dir. Un turista italià interrogat per aquest diari va arribar a manifestar que li semblava “normal” el que havia passat dijous a la Rambla. El terrorisme ja forma part de les nostres vides, l’hem integrat com una amenaça més a l’existència, al costat de la malaltia o dels accidents de trànsit. Acceptar la por, conviure amb la por i gestionar la por s’han convertit en el nous mots d’ordre. Per això, és tan important l’inconformista “no tenim por” cridat unànimement l’endemà dels atacs. No volem viure sotmesos al terror; no volem ser arrossegats a l’odi, a la destrucció, a la inhumanitat; no volem, com diria Raimon, que la por sigui llei per a tots. Però més enllà de l’emoció immediata, de la condemna sense matisos i de la necessària reafirmació dels nostres principis irrenunciables (la vida, la pau, la llibertat), en els dies que venen ens tocarà pensar. Abans que la resignació ho torni a impregnar tot, haurem de perdre la por de fer-nos preguntes incòmodes, d’indagar què ens està passant; per què joves nascuts i educats a casa nostra han traspassat el límit de l’horror; per què vivim en societats paral·leles i, sobretot, què podem fer per fugir de la fatalitat.